dilluns, 31 d’octubre del 2016

PEDRO ‘SOLO’

De Ferreres al Periódico. 
Ahir vaig seguir més o menys (sense massa interès, per a que ens entenguem) l’entrevista que Jordi Evole li va fer a qui fins fa un mes era el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez.
Al començar l’entrevista, el periodista de la Sexta ja li va dir que es deixés anar, que no posés el freno. Al cam d’una moments li va haver de tornar a dir. Tot i què Sánchez va ser clar en alguns moments, des del meu punt de vista no va voler fer sang, conscient, segurament, que les guerres fratricides mai són bones. Segurament gent que ara està al seu favor sé li girarien ràpidament en contra.
Però el que Sánchez no va dir tot i que ho va insinuar, ho van dir el preàmbul del programa uns militants socialistes que Evole havia convidat per a l’ocasió. Algun d’ells fins i tot va dir que va estar a punt d’estripar el carnet després de la maniobra per apartar-lo del càrrec encapçalada per Diaz i González.
També es va dir que González s’hauria d’abstenir a l’hora de fer algun comentari com els que ha fet darrerament. Una mica de seny sempre és positiu i és quan te’n adones que no estàs sol amb les teves idees i que hi ha molta més gent que pensa com tu, encara que també els hi ha a qui els hi sembli bé tot el que està passant darrerament. Com sempre passa, només el temps posarà a cadascú al lloc que es mereix. Zapatero per exemple va passar de ser, possiblement, el millor president de la recent història democràtica espanyola a ser el principal artífex de la caiguda en picat del partit.
Entre les perles que va deixar Sánchez a l’entrevista d’anit cal destacar la denuncia sobre el poder que tenen les forces fàctiques del país i, a requeriment d’Evole va donar dos noms: César Alierta (president de Telefònica) i el diari el País.
Segons Sánchez, aquestes forces fàtiques van posar tots els pals a les rodes que van poder amb la finalitat d’impedir un govern del PSOE amb Podemos i el suport dels partits independentistes catalans. Aquestes coses s’intuïen (o és que tu no?), però no és el mateix que sigui un rumor que no una confessió d’una persona que ha viscut els fets com a protagonista principal.
La diputada de Podemos Carolina Bescansa que va participar posteriorment a la tertúlia de la periodista Ana Pastor, va dir que estava al·lucinada pel que acabava d’escoltar... Però què és pensava? Benvinguda a la realitat de la política espanyola.
Sempre s’ha dit que els partits polítics miren més pels seus propis interessos que pel bé de la societat. És cert, els fets així ho demostren. I, a sobre, els principals partits (i no només els d’aquest país) estan condicionats pels poder fàctics (digueu-los-hi IBEX-35 o com vulgueu) I sinó, de què els canvis radicals d’actitud de la majoria dels polítics!
Retornant a Sánchez, sembla ser que la seva dimissió dissabte poques hores abans del segon i definitiu ple d’investidura va ser estratègica, ja que de no haver renunciat hauria votat no a Rajoy i hauria hagut de trencar la disciplina de vot dels seu partit.
Segurament que molts dels què m’esteu llegint direu: I què? Efectivament, com sabeu hi va haver 15 diputades i diputats (entre ells els 7 del PSC) que van votar no, però si ho analitzes no és el mateix. Aquest 15 diputats, sobre tot els que no són del PSC, ho tenen molt magre tornar a repetir a les llistes. Ja sabeu allò de qui es mou no surt a la foto; al menys de que Pedro Sánchez tornés a fer-se amb el poder del PSOE. En canvi Sánchez havia de demostrar que ell no és com els altres i abans de contradir un mandat del Comitè Federal va preferir dimitir.
A part de tot això, ara tindrà tot el temps del món (no sé de que viurà sense sou públic ni del partit) per a recórrer la geografia espanyola i buscar suports per a tornar-se a presentar.

Els barons i els capitosts del partit no li posaran gens fàcil. Segur!  

RES CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL 31-10-2016

Cami vell de Masdenverge, entre la rotonda de la carretera de Santa Bàrbara i el polígon de les Tosses. 

Es tracta d'un objecte cremat... Però què exactament? Ho veieu? 

d'un cotxe Peugeot o al menys d'una part del mateix. 

Al·lucinant!!  


XXVI CONCURS DE CASTELLS DE TARRAGONA. COLLA JOVES XIQUETS DE VALLS intent de 5d9f













TEMPS DE SEGA A LA RIBERA (14)











VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. ALBI 11











S’HAURIA POGUT FER MILLOR (31-10-2016)

Carrer Amèrica. Ahir pel matí. 

El cert és que aquest camió de mudances no s’hi va estar massa estona. Potser ¼, potser ½ hora... Però me dóna ben bé igual.
Com veieu, mentre feia la seva feina, va estar parat amb doble filera, òbviament prohibit per la normativa de transit.
I jo pregunto:

-¿Què li hauria costat a la persona que es traslladava de domicili demanar permís a l’Ajuntament pe a què la policia local li habilités l’espai suficient per poder carregar el camió?

Sembla ser que hi ha molta gent que no sap que s’ha de demanar permís a l’Ajuntament per a fer moltes coses. A la pràctica resulta què és molt més còmode no anar-hi i tirar pel recte.

Com per exemple aquell tema que va sortir l’altre dia a la pàgina Digues la Teua. Tot aquells comercials que van pel poble (amb bona fe o no) dient que són d’una determinada companyia elèctrica o de telefonia. Tenen l’obligació de passar per la policia local a que els prenguin nota de la seva activitat i evitar així malentesos. Segurament se’n donarien igualment, però una simple trucada a la policia podria resoldre la situació. 
O una de molt preocupant: a l'hora de recollir les deixalles més grans i voluminoses. Quants truquen al telèfon de recollida? Una vegada més és més pràctic deixar-les a qualsevol lloc: al costat dels contenidors o a les rodalies del poble. 

Vamos a necesitar mucho Prozac en esta legislatura

El debate de investidura ofreció el mejor panorama posible para Rajoy: los partidos de la oposición se sacuden y él pone nuevas condiciones

Íñigo Sáenz de Ugarte


¿Qué tenemos 300 días después del momento en que Mariano Rajoy parecía un cadáver andante? Tenemos a Rajoy reelegido y al PP con aires de triunfo, un PSOE descuartizado por dentro y con un exlíder dispuesto a una cruzada insurgente contra el nuevo poder que viene del sur, un Podemos marcado por las evidentes diferencias estratégicas entre sus dos máximas cabezas pensantes, y un Ciudadanos a la espera del siguiente salto mortal de su líder, que busca ahora atrapar los titulares que antes eran suyos y que ahora le son esquivos.
Tras el 20D, PSOE, Podemos y Ciudadanos –con programas muy diferentes– estaban dispuestos a que la política estuviera a la altura de los deseos de cambio que se respiraban en la sociedad española. Diez meses después, siguen haciendo promesas con la misma seguridad que antes, pero con mucha menos credibilidad. Todos perdieron votos en junio y todos habrían perdido más votos en las terceras elecciones, según los sondeos. Una de dos, hicieron lo que tenían que hacer o los votantes estaban equivocados. No pueden decir en público lo segundo, claro.

Con ustedes, el Rajoy de siempre

Se acabó el Mariano simpático y modesto que ofrecía diálogo y buenas maneras en la mesa. Secundado por el siniestro sheriff de Nottingham Rafael Hernando, avisó el sábado que esto no acaba con la investidura. Algunos van a tener que seguir pagando. "No pretendan imponerme lo que yo no puedo apoyar", dijo. Vamos, que ni lo intenten cuando se discuta el presupuesto. En ese caso, Rajoy siempre podría utilizar las palabras mágicas: "Terceras elecciones". Si el truco ha funcionado una vez, ¿por qué no una segunda?
Los castillos en el aire que se habían montado Rivera, Madina y Errejón en distintos momentos de los últimos meses empezaron a agrietarse. El sistema político español ofrece una clara primacía del poder ejecutivo sobre el legislativo, y casi hasta el judicial. El Gobierno por el Parlamento es una quimera. Y además ¿cómo van a pactar algo los partidos de la oposición si en el debate de investidura dedicaron los argumentos más duros para atacarse entre ellos?

La carta de Bruselas 

Cuando se forme el nuevo Gobierno, habrá que empezar a mirar con recelo el buzón. Llegará la carta de Bruselas que la Comisión Europea no ha podido enviar hasta ahora: quiero mis 5.500 millones, YA. Un ajuste de 5.500 millones (en recortes o subida de impuestos). La situación no es la de 2012. La Comisión sabe que apretar las tuercas a Nueva Democracia sólo sirvió para favorecer la victoria de Syriza. Renzi no cesa de repetir que insistir en la austeridad será la munición que les falta a los enemigos de la UE para vencer en Italia y Francia. 
Y sin embargo... son 5.500 millones. ¿Quién tiene prisa de que se forme un Gobierno?

El giro subversivo de Sánchez

Al final, Pedro Sánchez dio el paso que los expertos decían que era el menos probable: dejar su escaño para no cumplir las órdenes de los que le fusilaron. Si lo hace, estará muerto, decían. Por alguna razón, pensaban que votar como un robot lo que diga el nuevo sector oficial es lo que necesitaba para presentarse a unas futuras primarias. 
Sánchez se lanza a la carretera, dice, para reclamar que se escuche la voz de los militantes, y no la de los barones que han reelegido a Rajoy. No sabemos si lo suyo será Mad Max o Paseando a Miss Daisy, pero hay algo que deberíamos tener claro. Por primera vez desde 1977, el PSOE cuenta con un dirigente nacional de peso que encabezará un sector crítico. 
Lanzó tres desafíos al partido: pretende "refundarlo", está en contra de castigar al PSC y a los diputados disidentes en la investidura, y exige un congreso cuanto antes para que decidan los militantes. Poner a los militantes por encima de la gestora, es decir, de Susana Díaz, es lo más subversivo que se pueda imaginar en el PSOE, porque la cultura oficial del partido consiste en que los dirigentes deciden y los militantes obedecen. 
Quién sabe si la gente se acordará de Sánchez dentro de seis meses, pero en seis horas quedó claro lo nerviosos que están sus enemigos en el partido. El presidente del Gobierno aragonés lo plasmó en un exabrupto contra las primarias. 
Demos por concluida la Operación Triunfo que empezó en julio de 2014. Empecemos a tomarnos en serio a España y al PSOE
Julio de 2014 fue la fecha de las primarias que Sánchez ganó a Madina. No es nada extraño en Javier Lambán. Él utilizó lo que podríamos llamar el método Susana Díaz para cargarse sus primarias. Ordenó recoger 5.300 avales sobre un total de 8.800 militantes y se acabó lo que él llama Operación Triunfo antes de que nadie comenzara a cantar. Todo para los militantes, pero sin los militantes. Ese es el PSOE que ganó la guerra civil de Ferraz. Sánchez va a necesitar mucha potencia de fuego para hacerle frente.

El manual de Rufián

El debate tuvo su momento rufianesco. Antes, Rajoy, Hernando, Iglesias y Rivera derrocharon mucha chulería, no siempre ajustada a la realidad, y pusieron alto el listón. Pero, como se dice en inglés, "you don't bullshit a bullshitter". El portavoz de ERC sabe de eso, porque vino a Madrid para eso. Provocar a un lado a otro para que se confirme la premisa de ERC: todos los partidos españoles son iguales y todos los catalanes piensan como Rufián. 
Resultado: éxito completo en menos de cinco minutos. Como era inevitable, centró su desprecio en el PSOE por su abstención y consiguió despertar a sus deprimidos diputados, amarrados a su frasco de antidepresivos. Provocó una tangana y un aplauso contra él en el que se unieron PSOE, PP y Ciudadanos. Ah, el Gobierno de gran coalición, dijeron algunos. Ya en el escaño, Rufián sonreía contento. Qué menos que le suban el sueldo en el partido. 
Lo cierto es que Rajoy sigue siendo presidente también gracias a ERC. Se cuidó muy mucho de ofrecer su apoyo a un Gobierno promovido por PSOE y Podemos, a menos que le pagaran con un referéndum de independencia que los socialistas no pueden aceptar.
Es lógico. A ERC le conviene mucho más un Gobierno de Rajoy que uno de izquierdas, porque el primero es una garantía para mantener la estrategia de la tensión con la imprescindible ayuda del PP. Sin ella, no se ganan apoyos para la independencia. 

Crispación en las gradas

Para confirmar la estrategia de Pablo Iglesias –ahora sí que vamos a ser malos de verdad y se acabó ese rollo de la socialdemocracia–, los diputados de Podemos se rompieron las manos para aplaudir a Rufián y al portavoz de EH Bildu. En ese momento, el hemiciclo ya estaba muy caliente. Había llegado la hora de los insultos. Hasta un diputado de aspecto tan somnoliento como Villegas, de Ciudadanos, acabó en plan hooligan acusando a los de Podemos de apoyar a "los terroristas". 
Habrá más de esto en la nueva legislatura. Perfecto para Rajoy. No tanto para Podemos. Ovacionar a ERC y Bildu no da muchos votos en el 80% de España, como bien sabe Errejón. 

Va a ser una legislatura tan deprimente como entretenida. El único problema serio es que igual el servicio médico del Congreso tiene que hacer horas extra.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

L’ABSTENCIÓ DEL PSOE

D'Eneko. 
Gràcies a l’abstenció de 68 diputats i diputades socialistes, ahir el Congrés dels Diputats (què no de les diputades) va investir Mariano Rajoy Brey nou president del Govern de les Espanyes (excepte Gibraltar)
Els socialistes (la gestora, Susana Diaz, Felipe González, Bono, Ibarra i d’altres barons territorials) ens han estat dient que l’abstenció era el mal menor, què millor abstenir-se que anar a unes terceres eleccions.
Hi ha una dita molt popular que diu: Pa per avui i gana per a demà. Jo li aplicaria una variant: Gana per avui i més gana per a demà... (és el que hi ha)
El PSOE ha arribat a aquesta situació gràcies als seus propis errors. Errors que ha anat acumulant durant molts anys i no només en la etapa de Pedro Sánchez com a Secretari General, què també.
Però d’aquest tema ja n’he parlat sobradament i per tant, com diria el Molt Poc Honorable: Avui no toca.
Una vegada feta efectiva la destitució de Sánchez (sí, sí, ja sé que va dimitir, però els esdeveniments el van portar a prendre aquella decisió), els partidaris de l’abstenció van ser majoria (fins i tot entre els seus propis companys de bancada) Va ser llavors quan es va insistir en la idea que era el mal menor, la millor opció entre dues de dolentes.
Arribat a aquest punt he de donar-los la raó, però segurament el meu punt de vista és molt diferent a la d’aquells que defensaven aferrissadament l’abstenció a la segona sessió d’investidura de Rajoy. Jo hauria fet com els companys del PSC: tot i les circumstàncies m’hauria mantingut amb el no és no!
Però per què els hi dono la raó? Molt senzill. A veure que us semblen els meus arguments.
Una vegada fet efectiu el cop de ma contra Sánchez (és el que va ser!), el PSOE encara s’ha fraccionat més. Si des de la dimissió de Zapatero, la pèrdua de confiança amb els socialistes havia caigut notòriament (un candidat com Alfredo Pérez Rubalcaba va fallar estrepitosament) i la remuntada no es veia per enlloc. De fet sé va estar molt més prop del sorpasso que de una remuntada per lleu que aquesta fos.
Per tant, si partit d’una situació molt dolenta encara provoques que empitjori (evidentment la maniobra al si del PSOE no va agradar a tothom, sobre tot entre la militància de base), els resultats a curt termini, per lògica encara han de ser més dolents.
Els i les que ara controlen el partit pensen que el temps tot ho cura i que ara disposant d’un període extra (com una espècie de pròrroga) per fer remuntar el partit (val qualsevol de les dues accepcions)
Però aquest període extra potser molt curt... I encara que sigui llarg... Als exvotants socialistes els hi costarà molt tornar a donar-los-hi la confiança, ja que, segurament, ens els 5 o 6 darrers anys, pitjor ja no es podia fer.
El que ara pretén fer Pedro Sánchez (refundar el partit), és una idea que ja vaig apuntar jo ja fa al menys 4 anys. No és cap novetat, tot i que, segurament ho sigui per a molts. Tot aquest temps només ha estat per al PSOE una pèrdua de temps.
Caldrà veure si Sánchez se’n acaba sortit (permeteu-me que ho dubti) O si fa com han fet tants i tants d’altres abans que ell: marxar per a fundar un nou partir (la qual cosa també veig inviable)
La refundació d’un partit s’ha de fer des del compromís fer a esmenar els errors comesos en anterioritat. S’ha de tornar als valors històrics dels socialisme, però adaptant-los als nous temps i després, sobre tot (quantes vegades m’ho haureu sentit a dir) ser coherents amb totes i cada una de les seves accions.
És coherent que el PSOE hagi fet president a Rajoy? No, no és coherent.

Com diu una altra cita: A l’enemic ni aigua! Si se’l deixa viure, el més provable és que una vegada recuperat acabi amb tu.      

RES CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL 30-10-2016

Avinguda de Catalunya.

Com veieu avui no he esborrat la matrícula, ja que el seu propietari té un morro que se'l xafa!!

Els mes de setembre, després de tenir-la aparcada al carrer Amèrica, la policia municipal li va posar l'enganxina que indica que el vehicle ha superat el temps màxim permès d'estacionament. Al cap de pocs dies la va arrancar tal i com podeu comprovar a la segona foto.
Al lloc actual porta aparcada com un mes, privant d'una plaça d'aparcament.  

XXVI CONCURS DE CASTELLS DE TARRAGONA. COLLA JOVES XIQUETS DE VALLS 5d9f