dimarts, 18 d’octubre de 2016

'Despodemitzar' el PSOE

CARLOS CARNICERO URABAYEN
Politòleg. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics

Els socialistes van renunciar a ser ells mateixos i van tendir cap a una estratègia rupturista més pròpia de Podem


És humana la temptació d’imitar a qui amenaça de reemplaçar-te. És una estratègia gairebé sempre erràtica. L’original és millor que la còpia. Al PSOE li ha passat amb Podem. Ho ha reconegut el seu nou líder transitori, Javier Fernández. Acomplexats, els socialistes van renunciar a ser ells mateixos i es van decantar per una estratègia rupturista més pròpia de Podem. Pedro Sánchez la va impulsar i tots el van seguir fins que, conscients del disbarat, li van tallar el cap.
 
El 26 de juny a la nit, Sánchez estava eufòric. Havia aconseguit, contra tot pronòstic, evitar el 'sorpasso' de Podem, malgrat la seva fusió amb Izquierda Unida. El pitjor resultat de la història del PSOE –85 diputats, a anys llum dels 202 que va aconseguir el 1982– va tenir un sabor dolç. Per a un deprimit Pablo Iglesias, en canvi, el millor resultat de Podem semblava una derrota. Una victòria en el terreny de les expectatives que el PSOE ha dilapidat en tres mesos.

Les opcions eren moltes, però l'estratègia de Sánchez només conduïa a la repetició electoral

Pedro Sánchez va apostar pel seu #NoEsNo, un càntic orgullós, ple d’aparent dignitat, en vista de la qualitat democràtica del PP de Rajoy. Però l’eslògan amagava una gran debilitat: la de, temorosos de ser assenyalats per Podem com una mena de traïdors, renunciar a ser el PSOE, una força socialdemòcrata, de centreesquerra, que creu en el diàleg, la reforma i la transformació de la societat a través d’acords, per molt costosos que siguin a vegades. Una organització de principis però amb responsabilitat suficient per entendre que prolongar un desgovern de gairebé 300 dies enmig d’una greu crisi no és acceptable.
 
¿Per què ningú ha demanat a Podem que s’abstingui, per què tota la pressió sobre el PSOE? Es dóna per descomptat que el partit liderat per Iglesias no vol tacar-se en l’espinós assumpte de la governabilitat. ¿Per què gairebé ningú li retreu a Pablo Iglesias que votés contra Pedro Sánchez en la seva investidura? Rajoy ja no estaria a la Moncloa. Però Podem és un partit de tot o res. Podem no és el PSOE.
El #NoEsNo del PSOE podria haver sigut d’entrada 'no', i després convertir-se en 'no amb Rajoy' o en 'no sense un candidat no afectat pels escàndols de corrupció i la reforma d’algunes lleis', en relació amb el mercat laboral o el combat de la pobresa, per exemple. També podria el PSOE haver optat per mirar de convèncer altres grups de realitzar una abstenció conjunta per donar pas a una mena de Govern del Parlament, amb un PP en clara minoria. Les opcions eren moltes, però l’estratègia que va adoptar Pedro Sánchez –amb el silenci de la gran majoria dels que l’han liquidat, tot sigui dit– només conduïa a la repetició electoral. 
 
Sánchez va arribar a afirmar: «Per a un país unes eleccions no són mai una mala solució, és una mala solució que amb el vot de l’esquerra s’intenti indultar Rajoy». És veritat, votar no es pot considerar una mala opció en general, però en aquest cas és una afirmació tramposa, ja que votar no és una solució, ni bona, ni dolenta. ¿Oblidava que les eleccions ja s’han repetit? Unes noves eleccions no resolen els dilemes als quals s’enfronten ara els líders polítics per pactar una investidura, en la mesura que les preferències dels electors s’han mantingut estables, o fins i tot més escorades cap al PP. A base de no voler indultar Rajoy el PSOE es disposava a premiar-lo amb la majoria absoluta.
 
La idea d’explorar un Govern alternatiu era un pur tràmit per aplanar el camí electoral. Sánchez no va fer ni una sola reunió amb aquest objectiu des que el comitè federal del PSOE el va autoritzar a intentar-ho al juliol, amb les línies vermelles de no pactar amb l’independentisme. Al cap i a la fi, Sánchez ja va intentar aquesta via alternativa quan els números al Congrés eren més favorables, i això hauria d’haver sigut suficient per, després de la millora electoral de Rajoy, considerar l’abstenció amb condicions però sense complexos.
Com ha dit Josep Borrell en aquestes pàgines, 'abstenció' no pot ser una paraula impronunciable com ho va ser crisi en l’època de Zapatero. A aquestes altures és una paraula maleïda que s’ha d’explicar amb molta pedagogia a aquells als quals fins ara només s’ha dit que pactar és trair la paraula donada. Una cosa gens fàcil, perquè al final d’aquest mes venç el termini legal perquè es convoquin automàticament les terceres eleccions. Com va deixar escrit Azorín«No és neci el que fa la niciesa, sinó el que, un cop feta, no la sap esmenar»