diumenge, 23 d’octubre de 2016

EL TÚNEL DEL TEMPS: RETORNANT DE CARTAGENA

Me va tocar fer la mili a Cartagena, a la Marina. L’1 de setembre de 1978 sortíem en tren des de Tarragona, tot i que el tren ja venia de Girona i Barcelona, on també hi havien pujat d’altes joves que, com jo, tenien la mateixa destinació.
Però me van donar inútil i prompte me van retornar a casa... Una mica com passa amb les cartes: Retornar al destinatari...
I precisament del viatge de tornada us vull parlar. De Cartagena havia d’agafar un autobús fins Alacant i d’allí un altre que només parava a les capitals de província, es a dir, València, Castelló i després Tarragona... De totes formes me van dir que si pagava fins a Tarragona i li demana al xofer baixar abans, que segurament no hi hauria cap tipus problema.
La primera etapa la vaig fer amb un caporal del propi Alacant. Me va semblar molt bona persona i vaig estar conversant amb ell durant tot el trajecte. Me va explicar que a la vida civil treballava a Correus i que tot hi que va voler lliurar-se de la mili perquè havia patit una fractura a la tíbia, un contratemps li ho va impedir, però que no se’n penedia, ja que havia d’embarcar per a fer una mena de creuer pel Mediterrani (llavors els creuers no eren tan populars coma ara) amb una corbeta que estaven acabant a la drassana que hi havia a tocar del nostre aquarterament i que, finalment, posarien rumb a diferents ports d’Amèrica del Sud i en tornar a Cartagena ja sé llicenciaria. La seva única ocupació durant tot el recorregut era replegar les cartes i portar-les a l’oficina postal més propera al port on fondejarien.  
El trajecte des d’Alacant fins Amposta (el xofer va accedir deixar-me a la N-340, just a l’entrada d’Amposta) va ser molt diferent. Hi havia dos mariners que anaven a casa de permís: un de Barcelona i l’altre de Benicarló. Van estar muntant xivarri durant tot el trajecte, sobre tot amb les noies joves que viatjaven al mateix autobús.
A la Marina hi havia una mena de desafiament entre els soldats. Amb el peu havies de donar 3 cops al terra. El desafiat t’havia de respondre amb 3 cops més i si portava menys mili que l’altre, l’havia de convidar. Alguna vegada podria sortir el tret per la culata i podia passar que el que menys mili portés fora el desafiador. Com que jo ja me’n anava llicenciat, els hi feia als meus companys de viatge què m’acabaven engegant.
Tal com jo vaig conèixer la seva procedència, ells també van saber de la meva. En una d’aquelles, el benicarlando (també coneguts com a caduferos), me va dir:
-Mon pare té un amic a la Galera... Un tal Maset o Masot...
-Pot ser Bassot?
-Sí, sí...
-Així tu ets fill de Manuel, el del restaurant el Cortijo.
El vaig descol·locar. Segurament mai s’hauria pensat que algú amb tan poca informació el pogués identificar tan ràpidament... I a sobre lluny de casa.  
En aquell temps, el restaurant el Cortijo ja era un dels més coneguts de Benicarló i en el decurs del temps sembla que ha millorat ostensiblement.
-Com ho saps? -Me va preguntar-
Ma mare, i jo mateix, havíem treballat collint bajoques a Benicarló. Recordo per exemple a Pascual Moros, a la família Bo (emparentats amb els del cafè) A ma mare li havia sentit parlar moltes vegades de Manuel i la relació amb el tio Pepe del Bassot, que a part de ser de la Galera, vivíem al mateix carrer.