dimarts, 11 d’octubre de 2016

Fets histèrics

JORDI ÉVOLE
Periodista

Quan t'enxampa una setmana com aquesta lluny d'Espanya pots pensar que t'estàs perdent alguna cosa gran, històrica, tan acostumats com estem els periodistes a col·locar aquest adjectiu a qualsevol fet rellevant. Encara que aquest no hi ha dubte que ho sembla. Històric o histèric, no ho tinc clar. I a l'haver-me enxampat lluny doncs tampoc sé gaire bé si estic en condicions d'escriure amb coneixement de causa. No he estat a la porta de Ferraz, ni he vist ni escoltat res en directe, ni una trista roda de premsa sense preguntes, ni una entrevista d'algun exministre, ni una declaració d'algun baró (Dandy, suposo). Res. Alguns tuits i poc més.
I malgrat que sóc un malalt de la informació, hi va haver un moment en què em vaig alegrar d'estar lluny, desconnectat. Perquè si hagués estat a prop i connectat crec que hauria caigut en la temptació de molts col·legues que, segons vaig llegir (fia-te'n tu també del que llegeixes però no veus), van decidir informar del que passava, però amb la samarreta d'un dels equips posada. ¿Qui m'assegura que jo no ho hauria fet si hagués estat al peu del canó? Ningú. Els periodistes ens estem guiant més per les nostres passions (o pels nostres interessos o, millor encara, pels interessos de les nostres empreses) que pel deure d'informar sense additius. A més tinc la sensació que això mola. I si els lectors, els oients o els espectadors ho consumeixen, aquest periodisme amb altes dosis d'opinió ha arribat per quedar-se. I que consti: aquest periodisme no s'ha inventat aquesta setmana. Fa anys, dècades, que l'estem construint. Cadascú des de la nostra trinxera. Uns des de trinxeres poderoses i altres des de trinxeres més modestes, però trinxeres al capdavall.
Per això, després de tot el que ha passat aquesta setmana, només vull recordar els milers de socialistes que deuen haver contemplat l'espectacle entre atònits, tristos i avergonyits. Sóc de Cornellà, tradicional graner de vot socialista. He conegut molts militants de base, dels que elecció darrere elecció es posaven l'adhesiu per fer d'interventors a les meses, dels que pujaven dalt d'autobusos per omplir el Palau Sant Jordi quan el cartell l'encapçalaven Pasqual Maragall i Felipe González, fins i tot Zapatero. Persones que mai tindran un lloc en un comitè federal, que mai aniran a la porta de Ferraz a aplaudir ni a escridassar a ningú, però que han viscut aquest partit amb passió, que han estat a les verdes i a les madures. A aquesta gent l'hi han posat molt difícil. ¿Amb quines ganes aniran la pròxima campanya al míting que els muntaran al pavelló de Sant Ildefons, on potser fins i tot intervé Susana Díaz? ¿Com tornaran a creure en els seus dirigents? ¿Amb què es tornaran a il·lusionar? El PSOE ja ho tenia molt difícil abans de Pedro Sánchez, però ara els ho han posat molt complicat fins i tot als més indestructibles.