divendres, 21 d’octubre de 2016

La lògica de Borrell

JUAN CARLOS ORTEGA


Durant aquesta última setmana, Josep Borrell s’ha convertit en un mite per a molta gent. Algunes persones el tenien oblidat, mentre que altres, més joves, l’han descobert de manera sob-tada. La raó d’aquest sobtat interès té a veure amb l’estranyíssima manera com funciona el seu cervell. A tot-hom l’ha sorprès un fet espectacular, gairebé miraculós: el senyor Borrell raona amb lògica.

  A causa de la seva formació científica, o potser perquè és un home intel·ligent, infereix les seves conclusions utilitzant un mètode analític impecable que deixa sense argument els seus contrincants. «Si A és igual a B i B és igual a C, llavors A és igual a C». «Si P no vol repetir eleccions però tampoc vol abstenir-se, llavors P haurà de pactar amb algú, i si P insinua que no voler fer-ho, llavors P menteix o està com una regadora».

  El que realment sorprèn de tot aquest assumpte és que sigui un assumpte sorprenent. El fet que un raonament lògic sigui una cosa admirable i excepcional, ens hauria de fer reflexionar sobre com són de pobres, en general, els raonaments als quals estem habituats. Ja fa molts segles que la nostra espècie va realitzar, a les assolellades costes de l’antiga ciutat de Milet, aquest canvi que els filòsofs anomenen, potser amb excessiva solemnitat, «el pas del mite al logos». Fa uns 2.500 anys que sabem que la utilització de la lògica és l’única cosa que ens porta a prendre decisions encertades. ¿Llavors, per què ens segueixen sorprenent els cervells ben formats, lògics i analítics, com el del senyor Borrell?

  La resposta és ben senzilla: el pas del mite al logos, del pensament màgic al raonament lògic, es va produir en la ciència, però encara no s’ha donat en la política, que segueix estant plenament instal·lada en el mite. Escoltem els líders del PP, del PSOE, de Ciutadans i d’Units Podem que argumenten de manera pobra, creient encara en els déus del seu mont Olimp. I és clar, quan sorgeix un individu com Borrell, a tots ens crida l’atenció i diem plens d’entusiasme: «¡És veritat, 2 i 2 són 4; com és possible que no me n’hagués adonat abans!».

  Als que ens agrada la ciència i creiem en el seu mètode, acostuma a indignar-nos la irracionalitat que gairebé sempre s’amaga en les argumentacions dels polítics. Ens exaspera perquè no aconseguim entendre com un mètode que ha resultat ser tremendament beneficiós per canviar el món, no s’aplica en un àmbit tan important com el de la gestió pública. AdmiremJosep Borrell perquè no està per tonteries, perquè parla amb claredat i exigeix als seus companys de professió que facin el mateix.
  Tant de bo no trigui a arribar el dia en què persones com Borrell deixin de ser una sorprenent excepció. Tant de bo, pel bé de tots, la política tingui aviat el seu propi miracle de Milet i sorgeixin els seus equivalents a Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Mentre això passa, seguirem agraint la presència de cervells lògics, com el del senyor Borrell, que fa que l’espera sigui menys angoixant.