dissabte, 1 d’octubre de 2016

La política de l'amor

ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Nicolau Maquiavel aconsellava al seu Príncep que no podia estar segur que els seus súbdits l'estimessin, però en canvi sí que podia assegurar que el temessin. A més a més, l'amor sempre resulta volàtil i impredictible, de manera que funciona millor governar usant el temor. Sis segles després, a Podem reobren aquest delicat debat amb Pablo Iglesias en el paper del conseller florentí i Iñigo Errejón en el rol de Llorenç de Mèdici.
Després de la campanya del bon rotllo i les rondalles per les televisions puntejant la guitarra, Podem va obtenir els seus millors resultats, i després de la campanya de la calç viva i l'aliança amb els comunistes es van anotar els pitjors, al·leguen uns. Si deixen de témer-nos serem tan prescindibles i intercanviables com la resta i ja no voldran votar-nos, sostenen altres. Anar o no anar al programa de Bertín Osborne, aquest sembla ser el dilema.
Els barons socialistes es barallen entre les ombres per apunyalar millor i amb més desimboltura Pedro Sánchez, mentre que a Podem s'ataquen per posar una flor als nostres traus i un somriure en els nostres cors. Potser sembla diferent, però és el mateix, i al final sempre guanya Mariano Rajoy, que no debat tant i resol més. A Maquiavel tampoc el preocupava l'amor. El que de veritat li importava era el poder.
Potser Podem va perdre un milió de paperetes pel que va dir, pel to utilitzat, per la campanya o per anar a un programa de televisió o altre. És possible. Diuen que el màrqueting ho aconsegueix curar tot. Encara que també podria ser que se li escapessin o quedessin a casa tants electors precisament per allò que van votar i van fer els diputats i líders de Podem entre les primeres i les segones eleccions. Al cap i a la fi, fins i tot en el món de la política, arriba un moment en què ets jutjat principalment per allò que fas, no per allò que dius.