dilluns, 3 d’octubre de 2016

L'assalt al cel parteix Podem

JOAN TAPIA
Periodista

Podem ha posat veu a una legítima protesta contra la crisi, la corrupció i els vicis caciquils del bipartidisme, que va explotar el 2010 per allò que les penes amb pa fan més de bon passar. Però la protesta coneix les seves raons, però a vegades ignora les causes de la realitat contra la qual s’aixeca.
Ja en els debats d’abans del 20-D, Pablo Iglesias parlava com un profeta amb boca d’or que clamava contra la injustícia amb majúscules mentre que Íñigo Errejón ho feia amb menys càrrega doctrinal i més pragmatisme. I abans de l’estiu, Iglesias va apartar d’una revolada un errejonista i va col·locar Pablo Echenique a la secretaria general. No són el mateix i ara ha esclatat la lluita entre tots dos per controlar el partit després del Vista Alegre de l’any que ve.
En les lluites pel poder hi ha múltiples diferències que surten a la llum. Iglesias diu que enyora els orígens, el Podem rebel, i per reforçar-se cuida els «anticapitalistes». El seu discurs peca de simplisme: «És impossible ser decent en política sense fer por als pocavergonyes que han estat robant. El dia que deixem de fer por als corruptes, als responsables de la desigualtat, als que s’enriqueixen, no tindrem cap sentit».
D’acord, però el que passa a Espanya no es deu només als «dolents», obeeix a causes més complexes: pèrdua de competitivitat, boom immobiliari lligat al finançament dels ajuntaments, als partits i a la creació d’ocupació en la construcció, diputats de llista que es transmuten en funcionaris de partit, voluminós deute privat i després públic, sistema penal-judicial molt lent… La solució no és només perseguir «els dolents», sinó governar i taponar l’humus en què operen. I els «pocavergonyes» no són tots del mateix partit, sinó que creixen i es multipliquen allà on hi ha més poder.
El flexible Errejón li contesta a Twitter: «Als poderosos (paraula diferent) ja els fem por. S’ha de seduir els que encara no confien en nosaltres». I Iglesias replica: «Sí, però al juny vam deixar de seduir un milió de persones. Parlant clar seduïm més».
Però era Iglesias el que va parlar al juny. Va dir que eren els «nous socialdemòcrates» i va acusar de tot
–calç viva inclosa– els «vells socialdemòcrates» com Felipe González. ¿És lògic voler ser socialdemòcrates nous, acusar els vells de ser el mateix que el PP i votar després amb aquest partit contra Pedro Sánchez? La veritat és que l’únic que es va entendre d’Iglesias és que era un profeta que somiava amb el sorpasso. Va fracassar.

Votar per protestar

Per diverses raons. Una és que votar amb la dreta –perfectament respectable excepte si proclames que són uns pocavergonyes– no ho va entendre una part de l’electorat progressista. També perquè en l’interregne electoral es van crear més de 300.000 llocs de treball. I al desembre hi va haver gent que va votar Iglesias per protestar, per fer sentir la seva veu, però que al juny no hi va confiar per manar la policia, negociar amb els ministres econòmics europeus i ocupar la vicepresidència executiva del Govern. Pots votar algú per protestar però no per governar.
Errejón va per una altra via. Creu que s’han de canviar les coses governant i que això exigeix o una gran majoria, o l’aliança amb els menys contraris. I si no tens la gran majoria i vas contra els afins–o els poses condicions que saps que són inassumibles–,
únicament generes frustració.
A Podem hi ha, doncs, diferències sobre què s’ha de fer per conquistar el cel: insistir que encarnen la rebel·lió contra el sistema o pactar amb el PSOE, que no és fer-se fotos amb Pedro Sánchez per la Carrera de San Jerónimo amb bon enquadrament.