dissabte, 15 d’octubre de 2016

Les disputades primàries del PSC

JOAN TAPIA
Periodista

És que no admet ni la més mínima comparació. És que les ordenades i disputades primàries del PSC entre Miquel Iceta i Núria Parlon(3.710 avals cadascun, com si fossin de la CUP), a les quals 17.300 militants estan cridats a les urnes dissabte, no s'assemblen gens al convuls comitè federal del PSOE de dissabte passat. El PSC és una altra cosa, com Catalunya no és el mateix que Espanya.
Encara que de símptomes de desorientació n'hi ha i molts en el món mundial. I Catalunya en forma part. Ho vam veure en l'antiga CDC quan al juliol va engegar a rodar noms proposats per l'equip d'Artur Mas i va elegir una nova direcció poc rodada i que semblava a mig camí de lamentar no militar a ERC. ¿Li pot passar una cosa semblant al PSC però no acomplexats davant d'Esquerra sinó davant de Podem i Colau, i no amb quadros municipals de la Catalunya de comarques sinó alguns de l'àrea metropolitana?
Una de les coses que més m'han sorprès de les primàries del PSC és la quantitat i qualitat de quadros il·lustrats que es lamenten de les primàries i que diuen que Iceta Parlon s'haurien d'haver posat d'acord. ¿Però no era ja Parlon la número dos i no havia deixat d'estar al Parlament per voluntat pròpia? ¿Per què a més lamentar les primàries quan s'ha cregut i votat que és positiu per a una cosa tan higiènica com democratitzar els partits?
La veritat, crec que el PSC es va equivocar quan després de la gran derrota de finals del 2010 no va escollir Iceta i va preferir un competent alcalde de Terrassa, un bon campió de ping-pong, i el va llançar a lluitar en una final del Grand Slam de tennis amb el molt entrenat Artur Mas. Allò va ser a inspiració dels capitans -altres vegades encertats- del Baix Llobregat que ara -alguns- recolzenParlon. Després es va imposar la llei de la gravetat i per esperit de supervivència (i alguna inexplicada renúncia, no la del crucificatNavarro), Iceta és el líder des de fa dos anys.
El PSC ha patit pel fracàs de l'Estatut, pels atacs d'estil bíblic del agit-prop nacionalista, per la marxa de consellers de prestigi com Antoni Castells… i pels seus greus errors. Però amb Iceta ha recuperat pols i ganes de combat. No només perquè un cop desaparegut Masés -juntament amb Junqueras- el millor parlamentari, sinó perquè ha sigut el tercer partit, amb més vots que CDC, en les dues últimes i successives legislatives. I el PSC és -malgrat la crisi llastimosa del PSOE- un dels pocs instruments vàlids que queden per intentar una sortida intel·ligent del conflicte Catalunya-Espanya.
¿És avui -enmig del desordre institucional català, amb noves eleccions o referèndum a la vista, i en plena crisi del PSOE- el moment adequat per acomiadar a qui ha ressuscitat el prestigi perdut del PSC i substituir-lo per una promesa de renovació, sòlida a nivell de Santa Coloma però poc substanciada a nivell català i espanyol? Hi ha qui ho creu i per això estan les primàries. Perquè els militants votin sense complexos… i amb instint. Periodista.