dissabte, 22 d’octubre de 2016

¿Per què Rajoy està guanyant la partida?

JOAN TAPIA
Periodista

El gran avantatge del PP i el seu líder és que són la minoria més gran davant quatre projectes diferents


Aquesta setmana hem vist l'antic vicepresident econòmic i exdirector de l'FMI Rodrigo Rato assegurar que creia legal cobrar part del seu salari amb una targeta black. També com s'iniciava a l'Audiència Nacional el primer judici de la Gürtel i de Luis Bárcenas, aquell a qui Mariano Rajoy enviava missatgets per SMS. I no obstant, ha sigut la setmana gran de Rajoy, que sembla estar guanyant la batalla i podrà elegir entre anar a noves eleccions amb el vent a favor i el PSOE sense candidat, o acceptar una abstenció tècnica del PSOE a la investidura.
¡Un happy end després de nou mesos de via crucis! Un agut periodista gallec em resumia així la situació: «S'ha de reconèixer que aquest gallec ha sabut transformar la legislatura de la corrupció del PP i de la seva falta de diàleg en la de la crisi existencial del PSOE». No el vaig poder rebatre, i buscant les causes d'aquest fenomen real i gens paranormal se'm van acudir algunes raons. No tot pot deure's a la guerra intestina del PSOE i a la cridanera falta de pla B dels autors del cop contra Pedro Sánchez.
Hi ha una primera raó. Rajoy, al contrari que Aznar, és un conservador biològic, poc ideològic. El desordre establert és el millor, no per principis o idees sinó simplement perquè existeix. És un error voler canviar-lo al gust, com pretén la dreta ideològica. I no diguem l'esquerra. Es tracta d'administrar-lo. Rajoy va treure només 137 diputats sobre 350, però estaven units sota el seu comandament i la resta estaven dividits.
Tots els altres privilegiaven el seu canvi, i el primer partit contrari, el PSOE, només tenia 85 escons. Per substituir Rajoy a la Moncloa,Sánchez necessitava convèncer del seu canvi dos de tres possibles aliats: Ciutadans, Podem i els nacionalistes. Ho va aconseguir després del 20-D amb C's -essencial per evitar un frontisme condemnat a estavellar-se-, però aquesta fórmula va ser jutjada «traïdora» per Pablo Iglesias. I l'opció de pactar amb Podem -en espera del suport independentista o de l'abstenció de C's- eriçava molt el PSOE.
Al PP hi havia només 137 escons (sobre 350), però en la resta hi havia massa projectes diferents i… exclusivistes. I Pedro Sánchezva ser arrossegat en l'intent d'unir-los, en part per la seva tendència a dirigir el PSOE sense pactar.
El PP només tenia un objectiu i un líder, i les forces del canvi tenien objectius diferents, molt poca voluntat d'acordar alguna cosa comuna i lideratges diversos i incompatibles: Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Oriol Jonqueras, Mas-Homs i…Susana Díaz. Tots, a més, molt dogmàtics dels seus plantejament davant un Rajoy que només volia seguir governant sense gaires idees però adaptant-se a la difícil realitat europea. Resultat: Rajoyestà guanyant la partida.
Però és difícil que el PP guanyi sense alguna complicitat social. Malgrat tots els seus errors, la corrupció i l'absència de diàleg, ha sigut per dues vegades la primera força. I això es deu al fet que l'economia -més o menys- està sortint de la crisi. Malament, perquè el model econòmic ha canviat poc tot i l'augment de les exportacions. Malament, perquè sense el gran suport del BCE des de mitjans del 2012 hauríem naufragat. Malament, perquè el keynesianisme clandestí de Montoro del 2015 (rebaixa fiscal) té molt de passar com es pugui. Però la inevitable, penosa i tan fàcil de criticar devaluació interna ha funcionat. Almenys a mitges. El PSOE de Sánchez i de Susana -tot i el competent Jordi Sevilla, tan criticat per Podem- no ha analitzat amb rigor l'assumpte, fet que li ha impedit mesurar bé la realitat.
L'economia espanyola ja fa dos anys que és una de les que més creixen, en part per haver seguit les directrius de Brussel·les. L'FMI ho acaba de certificar i el que el carrer nota és que en els tres últims anys s'han creat 1,2 milions de llocs de treball segons l'EPA i 1,4 milions segons el registre de la Seguretat Social. Després posem pegues a la qualitat de l'ocupació -que a més està lluny encara de les cotes del 2008-, però el carrer nota que l'economia creix avui a un ritme del 3,2% anual, i la despesa de les famílies, al 3,6%.
A Espanya hi ha malestar social, però no tan profund com el 2013, i per això hi ha una minoria majoritària -no a Catalunya, per altres motius- que prefereix l'Espanya convulsa de Rajoy, la falta de diàleg i fins i tot la corrupció, als projectes divergents -a vegades il·lusoris- de quatre oposicions: socialista, podemista, ciutadana i independentista. Falta un projecte alternatiu i que aquest projecte garanteixi que el que s'ha aconseguit en els últims tres anys no descarrili. Periodista.