dimarts, 22 de novembre del 2016

DE COVARDS

Per desgràcia, la corrupció al nostre país ha estat enquistada durant moltes dècades i res me permet pensar que encara no sigui així. Quan parlo de país us dono a escollir: Espanya o Catalunya (me és ben bé igual)
Els casos de corrupció a Espanya han estat més nombrosos i més ramificats, segurament perquè la seva superfície i la densitat de població també és més gran. Però quan parlem de Catalunya (el nostre petit país) no ens podem oblidar del cas del 3% que va esquitxar a tot un partit fins el punt de tenir embargades la majoria de les seves seus o el cas Palau o el Mercuri...  
Ni qui va ser president de Catalunya durant 23 anys, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol se’n escapa. La seva fortuna i la de la seva família tenen un més que dubtós origen i per això estan tots encausats.
A Espanya amb casos com la Gürtel, la Púnica o la Malaia, a part dels innumerables casos de corrupció del País Valencià (i a qui noi li agradi la denominació que es foti) he escoltat o llegit per algun lloc que hi ha en total més de 8.000 imputats (o investigats com volen que es digui ara perquè sembla que sona una mica més lleu), un centenar dels quals es podríem qualificar com a polítics de primera línia.
Rita Barbarà ha estat la darrera política en sortir als mitjans de comunicació, pel fet de que ahir va declarar davant el Tribunal Suprem per presumpte blanqueig de capitals, un cas que deriva de l’operació Taula.
I quina va ser l’estratègia de la un altre temps tota poderosa Rita Barberà? Tal com ha passat en tots i cada uns dels polítics implicats (exceptuant uns quants que han decidit col·laborar amb la justícia), és la de negar-ho tot.
A mi me crida molt l’atenció l’arrogància i valentia que mostren quan ocupen càrrecs importants (fins i tot fanfarroneria) amb la covardia a l’hora d’acceptar que són responsables del que ha estat passant al seu costat. El contrast entre l’abans i el després es tan gran que semblen dues persones diferents.
Què se’n ha fet de la valentia, de la qual fins i tot en van fer ostentació, quan gaudien del poder que els hi donava el càrrec? Per què no són ara també valents i afronten el que hagi de ser donant la cara i acceptant que van abusar de la seva condició per a treure’n una rendibilitat econòmica?    
Durant els 8 anys de regidor a l’Ajuntament d’Amposta vaig haver d’aguantar sortides de to i tics autoritaris dels dos ancaldes que hi van haver: Rojo y Gualdo i el Dr. Ferré, més conegut com Manolito.  
El primer, tot i els casos que li van sortir al llarg del seu mandat (ús d’informació privilegiada en els cas de la urbanització de Valletes, pel que va ser jutjat i absolt per haver prescrit el presumpte delicte i els cas dels Merinos de Málaga, del que mai se’n ha sabut res més...)
En canvi al Dr. Ferré sembla que si que l’han enxampat en diverses irregularitats (tant a l’ajuntament com a l’Hospital Comarcal on era el president), però també, com tots, ha perdut aquella valentia que tenia durant els 8 anys que va ser alcalde i també nega tots els fets que sé l’imputen.
Això sí, sé solen omplir la boca dient que tot el que van fer va ser en benefici dels ciutadans que representen o bé del seu partit.
Per ordre meva i per bé de l'Estat, ha fet el portador de la present el que ha fet. Recordeu aquesta frase? És el text del salconduit que li va fer el cardenal Richelieu a Milady de Winter als Tres Mosqueters.
Quants covards hauran somiat amb alguna cosa semblant?