dijous, 10 de novembre de 2016

EL PSOE DE MAL EN PITJOR

De Vergara a eldiario.es. 
Abans de saber-se els resultats de les eleccions americanes que són motiu d’anàlisi i debat per mig món, el CIS (tornem a casa) va fer pública la seva darrera enquesta sobre intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals a Espanya. El mostreig es va fer a principis d’octubre, en plena crisi del PSOE.
Res de nou que no s’intuís: El PP puja, el PSOE s’ensorra i Podemos i C’s no treuen cap profit de la davallada socialista.
És que la gent vol estabilitat... Potser sí que serà això, però a una persona com jo que ja fa anys que està en política, l’enquesta, més que incredulitat, me produeix estupefacció per la manera de pensar que tenen una gran part dels meus conciutadans.
Imagineu-vos per un moment una balança de plats. Imagineu-vos que la balança estigui equilibrada o sigui, que pesi tant el que hi ha a un costat com el que hi ha a l’altre. Si decidim traspassar el que hi ha a un costat a l’altre, veurem que la balança es desequilibra i mentre una plateret baixa, l’altre puja. En canvi a la balança electoral, mentre un braç (casualment el dret) puja, els altres segueixen més o menys estables. Difícil d’entendre? Ni jo ho entenc...    
Hi ha una dita que diu que quan s’està al terra ja no es pot caure més avall. Aquesta dita es va millorar considerablement:
-Quan s’està al terra, sempre es pot cavar un sot i baixar més!
Reconeixeu la situació? Si algú ha vist reflectit el que està passant al PSOE me dono per satisfet, perquè és precisament la comparativa que volia fer.
Aquells genis del PSOE que es pensaven que Pedro Sánchez era una cosa així com el pitjor mal que podia patir el partit, suposo que se’n adonaran (i si no és ara serà aviat) que el partit continua en caiguda lliure després de tocar terra, ja que a cada comtessa electoral ha perdut suports que s’acaben traduint en escons.    
Però tal com us explicava abans, quan s’arriba a terra és molt difícil tornar a pujar i per molt que sembli impossible encara es pot caure més avall si acabes cavant un sot... Una tomba? Potser sí que el que està fent el PSOE es cavar-se la seva pròpia tomba amb l’estratègia que està emprant.
Només cal fixar-se en la penúltima (ja sabeu que es diu així, perquè després sempre se’n ha pogut fer una altra) En la votació al Congrés per fer comparèixer o no a Jorge Fernández Díaz per a que donés explicacions sobre el motí del CIE de Aluche (Madrid), els diputats del PSOE van unir els seus vots als del PP i C’s i ho van rebutjar.
Resulta que quan el PP tenia majoria absoluta i mostrava les seves formes caciquils (com per exemple quan hi van haver aquells trets de la Guardia Civil sobre els immigrants que volien traspassar els límits de Ceuta, els socialistes posaven el crit al cel i ara que el PP no té majoria i que si el PSOE hagués votat en sentit contrari hauria pogut fer comparèixer al condecorador de Mare de Déus, resulta ser que prefereixen que no hi vaig.
No serà (no sé, dic jo) que el PP té agafat pels cataplins al PSOE i el fa ballar al so de la música que més l’interessa?
Ahir va sortir Antonio Hernando i va dir que en cap cas votaran a favor dels pressupostos del PP per a 2017. Què aquí sí, aquí no serà no i no hi ha cap més opció... Veurem...
No diguis mai d’aquesta aigua no n’he veure ni aquest capellà no és mon pare... I en política encara menys.