dimarts, 1 de novembre de 2016

EL TÚNEL DEL TEMPS: MELONS DE MORO INDIGESTOS

Eren festes majors de la Galera... No recordo en exactitud l’any però bé podria tractar-se del 76...  
A la mitja part del ball (encara sé feia a la pista del Sindicat, al carrer Tarragona, allà on Lluís Sales hi va construir aquelles casetes tant psicodèliques) uns galerencs (ho dic així, perquè uns formaven part de la nostra colla, però d’altres, no), van decidir anar córrer el meló...  
Per aquell temps era una activitat força comuna. Jo mateix també hi havia anat alguna vegada, però normalment qui tenia la iniciativa sempre era el mateix (potser algun dels meus lectors sabrà de qui parlo)
Però a part de tenir la iniciativa calia saber on n’hi havien, la qual cosa ja era més difícil, perquè pels voltants del poble no hi havia gaires horts i qui en tenia mirava de no donar massa facilitats al lladres. Entre els presents, no tots decidírem secundar la iniciativa. Així, uns quan se’n van anar a córrer el meló, mentre que la resta ens quedàrem xerrant al ball.  
Però ve-t’ho aquí que un dels que ens vàrem quedar al ball sabia on estava el melonar i, a part d’això, va tenir una idea maquiavèl·lica: donar-los un bon ensurt!
Així, sortírem a l’encontre dels furtius dirigint-nos cap el camí de la cooperativa on, els arbres ens servirien per a camuflar-nos de la llum de la Lluna. Després d’esperar-nos uns minuts, de sobte els sentirem arribar parlant i rient i, suposadament, amb el botí baix del braç (tot i la llum de la lluna, la distància que hi havia entre els dos grups ens impedia veure-ho)
Quan ja estàvem suficientment prop de natros, començàrem a proferir tota mena de renecs i crits espantadissos, a la vegada que fèiem soroll amb els peus com si algú estigués corrent. A partir d’aquí la gran desbandada. Segons ens explicarien després, van deixar anar els melons i van començar a corre... Cametes per a què us vull... L’adrenalina (tot i que en aquell temps no sabíem que era això de l’adrenalina) brotava de tothom: d’aquells que es pensaven que, efectivament, els hi havia sortit l’amo dels melons i dels que li havíem suplantat la seva identitat.  
El grup dels espantalls arribarem primer al ball, ocupàrem el mateix lloc i com si res hagués passat, continuàrem parlant tranquil·lament esperant l’arribada de l’altre grup que encara va trigar una bona estona en fer-ho.
Quan finalment van arribar se’ls veia espantats i encara esbufegaven, creient que efectivament havia estat l’amo del melonar qui havia sortit al seu encontre. Ens van explicar en detalls el que els havia passat, fins i tot que un meló tirat a l’aire (no devia de ser massa gros) havia anat a parar al cap de qui el precedia (encara recordo qui, però no ho diré) Crec que tots ens imaginàrem l’escena i ja no poguérem aguantar el riure (fins aquell instant intentàvem dissimular el millor que podíem)... Tant rèiem que natrosmateixos acabàrem per delatar-nos. L’empipament dels altres va ser majúscul, però prompte se’ls hi va passar.
No sé si aquella vivència els hi va servir d’escarment per no haver-ho de repetir, però segurament n’hi havia per a això i més...