dimarts, 1 de novembre de 2016

I Pedro Sánchez va marcar l'agenda

JORDI ÉVOLE
Periodista

La massa de militants socialistes està molt mancada d'oxigen i el seu exsecretari general n'hi pot donar


Crec que és inèdit que el dia de la investidura d’un president del Govern sigui un altre polític el protagonista. De fet, durant tota la setmana Pedro Sánchez ha sigut capaç de marcar l’agenda mediàtica. Gol del seu petit equip de comunicació. Victòria en la primera batalla d’una guerra que sembla molt difícil que acabi guanyant.

  Sánchez reapareix dimecres: «Demà votaré 'no'. Dissabte, ja veurem». Especulacions durant 48 hores. Divendres a última hora convoca la premsa per dissabte. Més expectació. Dissabte, compareixença, on es veu que aquell candidat impostat dels seus primers dies, aquell candidat de cartró pedra, ens mostra el seu costat més humà. I ahir, 'Salvados'. Els he de dir que és un privilegi disfrutar molt de tant en tant d’una exclusiva. Quan ensumes les ganes que té el ciutadà de veure aquesta entrevista. Quan et paren a l’aeroport i et diuen: «Pregunta-li per Susana… I per Felipe». O un senyor al bar: «Mira, jo vull saber què li va semblar el que va dir Rufián». (Per cert, ¿què li passa a Rufián? ¿És ell o la seva caricatura? Perquè hagi de sortir ahir fins i tot el bo de Tardà a dir que si algú s’ha sentit ofès, ERC no ho pretenia. En el fons, crec que el problema és que Rufián ha fet el discurs menys català dels que se li recorden a un diputat català. I alguns diuen parlant baixet «No era això, Gabriel, no era això»).

  I sobre Pedro Sánchez, doncs que crec que s’ha tret un pes de sobre. Que parla amb més llibertat que mai. Que ja pot dir tranquil·lament que Catalunya és una nació, que el PSOE ha de negociar amb Podem i amb els independentistes, i posa noms i cognoms als poders econòmics i mediàtics que el van pressionar perquè no formés un govern alternatiu. Ja és una tradició (i una pena) que els polítics parlin amb més llibertat quan deixen el poder.

MISSIÓ TITÀNICA
La missió de Sánchez és titànica, quixotesca. S’agafa el seu cotxe, el seu 'rocinante', i es posa a galopar per Espanya sense por de lluitar contra els gegants. Sembla que la majoria de la militància socialista està amb ell. Però no l’aparell, que ja ha sigut despietat amb Sánchez, i més que ho pot ser. Ni Josep Borrell va ser capaç de vèncer aquest aparell cada vegada més allunyat de les bases. Sánchez no em va semblar mai un revolucionari, ni algú amb carisma desbordant. Però compte: la massa de militants socialistes està molt mancada d’oxigen, i Sánchez n’hi pot donar.

  Si comencem a veure actes en agrupacions on la militància desbordi les seus, com va aconseguir Borrell el 98, la inquietud pot tornar a Ferraz.

És clar que perquè vegem aquestes imatges hi ha d’haver mitjans de comunicació allà. O no. Si Sánchez encén la metxa a les agrupacions, i els mitjans no li donen cobertura, el remei serà pitjor que la malaltia perquè en l’era de les xarxes socials no hi ha apagada mediàtica que valgui.