diumenge, 27 de novembre de 2016

Ser socialista avui

JOAN SUBIRATS
Catedràtic de Ciència Política (Universitat Autònoma de Barcelona).

En la nova publicació del Centre d'Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura (www.soleturamollet.cat) es reprodueix un article de l'any 1993 de l'enyorat professor en el qual es preguntava què és ser socialista. És un text que planteja amb força el nexe entre conviccions personals i una conjuntura política que sembla qüestionar-les. Ens parla d'una Europa que viu moments de confusió, de desconcert entre les forces tradicionals de dreta i esquerra, de situacions de tensió a Espanya.
Ara tot és molt més intens i preocupant. Fa uns dies, el dirigent socialista Patxi López escrivia un article en què tractava de ressituar el PSOE després de la greu crisi de direcció que ha sacsejat tota la seva estructura. En l'article, López reconeixia un greu problema d'adaptació: «El món ha canviat, els problemes són diferents i les nostres velles respostes han quedat antiquades». El reconeixement que existeix un problema és la premissa per tractar de resoldre'l. Però l'important és encertar en el diagnòstic. Patxi López apunta alguns elements, però el seu diagnòstic resulta incomplet al no mencionar el canvi tecnològic i parlar genèricament d''economia', al referir-se al capitalisme en la versió actual financera, digital, especulativa i ambientalment depredadora. ¿Hi ha resposta a la 'uberització' del mercat de treball? ¿Segueix havent-hi espai per a una socialdemocràcia que pretengui únicament pal·liar els efectes negatius que genera aquest sistema a través de polítiques de reducció de danys i mecanismes redistributius que temperin inequitats i injustícies? ¿No ens hauríem de plantejar noves respostes des de la inversió pública i des de les iniciatives cooperatives aprofitant les possibilitats de les plataformes digitals?
Bernie Sanders o Jeremy Corbyn, dos personatges de llarg recorregut, que durant molt de temps han sigut vistos als seus partits com a figures exòtiques que repetien conceptes d'una altra època, tenen ara entre els més joves els que millor valoren la seva coherència, el seu compromís i la seva clara defensa d'un canvi radical, allunyat de les terceres vies de Blair i Clinton. I ho són perquè han sabut connectar els valors de sempre amb els dilemes i conflictes actuals que deixen sense futur digne i just les noves generacions. Són molts els que afirmen que precisament amb Sanders les coses haurien pogut ser diferents el passat 8 de novembre als EUA.
No crec que sigui possible ser socialista sense superar els postulats socialdemòcrates tal com han anat sent posats en pràctica en els últims anys pels partits que els han representat. Amb l'acceptació de l'economia de mercat, del capitalisme, en la seva versió actual, financera, digital i global, no hi ha espai per a poders públics que vulguin disposar de capacitat de decisió significativa en temes clau, recuperant sobirania des de la proximitat. No cal anar al programa d'Erfurt del Partit Socialdemòcrata Alemany del 1891, per recordar que aquella declaració de lluita contra tota opressió de classe, de raça i de sexe, està lluny del que avui són les pràctiques de govern de la socialdemocràcia europea, difícilment distingibles, en els seus programes econòmics, de l'ortodòxia neoliberal. La barreja d'ingenuïtat (per seguir dient ben alt el que un creu) i de realisme (per poder transformar el que no ens agrada, ja que per contra no traduiríem en fets concrets els grans conceptes) segueix sent una combinació imprescindible.
En el citat article, Solé Tura recorda que «quan hi ha una contradicció entre el que un pensa i la realitat, la culpa no és mai de la realitat, i no té sentit aferrar-se a conceptes caducs». Hi estic molt d'acord. Segueix havent-hi «desigualtats per resoldre, injustícies per reparar i prepotències per vèncer» i necessitem nous conceptes per interpretar aquesta realitat i ser capaços de transformar-la. Les pulsions de fons que han mogut sempre el que anomenem 'esquerra', la lluita dels que pateixen injustícia i no accepten la pobresa com a inevitable, segueixen aquí. No podem considerar l'economia com una cosa naturalitzada i indiscutible. N'hi ha que perden i n'hi ha que guanyen en cada decisió que es pren. Ser socialista avui, per mi, és lluitar contra la prepotència i la corrupció, contra la injustícia i la desigualtat, contra un sistema que genèticament genera aquestes situacions. I buscar nous aliats que vulguin explorar noves vies per construir col·lectivament i en comú, alternatives dignes i justes.