dissabte, 17 de desembre de 2016

EL TÚNEL DEL TEMPS: 420 M2 DE FORJAT

Foto: Diputació de Castelló. 
L’any 1977 (un any de força canvis al nostre país), jo treballava a Castelló. L’epresa per a la qual treballava (BRYCSA) estava construint un col·legi internat per a la Diputació a la partida Penyeta Rocha o Roja, tal com ho posen ara.
L’internat era (de fet, és) molt gran i tenia forma d’esglaó, ja que aprofitava el vessant de la muntanya. Un gran mur de formigó era el contrafort necessari per a subjectar l’enorme pes de l’edificació.
L’anècdota que us explicaré a continuació va passar un dia que s’estava formigonant amb bomba. Crec recordar que aquell va ser el primer dia que es va usar aquell sistema, ja que normalment se formigonava amb cubilots.
Aquell dia va ser l’excepció, ja que al superfície per a formigonar era molt gran i, per tant, amb el cubilot (que té capacitat per a ½ m3) s’hauria trigat massa temps.
Sobre l’encofrat de la primera planta hi havia al menys 5 persones (entre paletes i manobres) que, amb els rastells ajudaven a escampar el formigó per sobre els revoltons (bovedilles) De sobte el terra que trepitjaven els operaris se’n va anar cap avall. En total van anar per terra 5 persones, entre elles el paleta Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar (evidentment no calia posar el nom, però com un nom així difícilment s’oblida, m’ha vingut en gust ficar-lo)
Afortunadament l’accident múltiple va ser menys greu del que podria haver segut, ja que qui es va emportar la pitjor part va ser l’operari esmentat que es va trencar el turmell. Després v haver-hi algú que es va emportar una bona esgarrapada per part de les rees de ferro que completaven el forjat i que es movien com si fossin serps. Es va calcular que la superfície que va cedir van ser d’uns 420 m2.  
Entre el període de baixa i la recuperació, l’accidentat (o sigui, el Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar) va estar força temps sense venir a treballar... Més d’un mes segur, potser 40 dies...
Finalment va venir, però a mig matí es va apropar a l’oficina que estava en un furgó adaptat per a l’ocasió i va dir ressentir-se de la lesió i demanant que sé li fes un full per a poder ser atès novament a l’hospital  i veure així l’abast que tenia. El dia següent va tornar a portar la baixa.
Van anar passar els dies (impossible recordar en exactitud quants) fins que un dia un senyor que no coneixíem de res va aparèixer per l’obra preguntant si allí treballava Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar. Li diguérem que sí, però que estava de baixa.

-Vinc a denunciar-lo. –Ens va dir- Estic treballant amb ell fent-li de manobre i, mentre ell està cobrant de dos llocs, a mi no me paga... 

Durant el temps que va treballar, el subjecte no em va semblar per a res, una persona conflictiva. Se’l veia treballador, cordial i fins i tot el recordo afable. Per tant, aquella notícia ens va sobtar a tots.
Per aquella època, la nòmina té la pagaven en sobre i, per tant, si els que estaven de baixa volien cobrar havien de passar divendres sobre les 5 de la tarda a buscar el sobre amb l’import del jornal corresponent.
Quan el següent divendres va aparèixer per allí el personatge en qüestió, se’l va advertir de que havia de demanar la baixa voluntària de l’empresa sinó volia que se’l denunciés davant la inspecció de treball. S’ho devia témer, perquè no va ni obrir la boca per a desmentir els fets...