dimarts, 13 de desembre de 2016

Els noms del periodisme

LUIS MAURI


El trencament continuat del manament més bàsic de l'ofici d'informar va fer possible el presumpte frau del 'cas Nadia'


Mal assumpte quan els periodistes hem de posar-nos a escriure sobre el periodisme. Senyal que alguna cosa no marxa bé. O que marxa francament malament.
Sacsejat per dues crisis profundes i simultànies, una d’econòmica i una altra de tecnològica, el periodisme viu dies –què dic dies: gairebé una dècada ja– de debilitat i confusió, sovint també de ceguesa.
D’una banda hi ha les conseqüències del defalliment de l’economia: descens dels ingressos dels mitjans per publicitat, caiguda de vendes de la premsa impresa, tancaments, acomiadaments, reducció de salaris, precarització del treball, fragilitat de les empreses editores i, en conseqüència, més exposició a les pressions exteriors… Entre el 2008 i el 2015, el sector va perdre 12.200 llocs de treball (no solament de periodista), segons l’Associació de la Premsa de Madrid. I entre el 2010 i el 2015, el salari mitjà dels informadors es va veure reduït en el 17%.

REVOLUCIÓ DIGITAL

De l’altra, l’impacte de la revolució digital, que sacseja amb força els paradigmes i els patrons de la informació, i alhora el model de negoci editorial, corsecant l’anterior sense acabar de parir-ne un de nou i rendible. Les noves prestacions tecnològiques empenyen les redaccions a produir a més velocitat i menor cost, i sovint amb menor qualitat. I el lector, a consumir de forma compulsiva un volum indigerible d’informació.
I després hi ha la pèrdua de credibilitat social del periodisme.Seria un error massa gros pensar que la pèrdua de confiança (el 2015, els ciutadans atorgaven a la informació periodística un aprovat justet: 5,5 sobre 10, segons el citat informe) va començar quan el periodisme va entrar, i es va extraviar, en el laberint econòmico-tecnològic d’aquest començament de segle. El mal ja el portàvem a dins i ha estat aquí des del principi dels temps, atacant petits i grans.
No es tracta de res complicat; de fet, és radicalment senzill. No cal tenir coneixements avançats d’economia ni de TIC. Només cal haver entès la primera i fonamental llei d’aquest ofici, haver-se-la cregut i no renegar-ne sota cap concepte, encara que caiguin llamps i trons.

UNA MENTIDA DELIRANT

Que el pare de la nena Nadia hagi pogut passejar les seves colossals i inconcebibles mentides per ràdios, platós i diaris durant vuit anys (no vuit dies, tampoc vuit setmanes) sense que ni un sol dels professionals que li van donar altaveu hagi considerat necessari verificar ni una sola coma de la delirant bola no té res a veure amb la crisi ni amb les TIC. Només guarda relació amb la negligència professional, amb el fet d’enviar en orris el manament nuclear d’aquest ofici: la informació ha de ser contrastada i verificada; si no, no és publicable.
¿Li podia haver passat a qualsevol? A qualsevol que es fumi les regles de l’ofici, sí, per descomptat. A qui les respecti, difícilment.
El periodisme no és una cosa sagrada. Com tota activitat humana, està subjecte a la possibilitat d’error. Però no és el mateix un error que una negligència. Ni aquesta equival a un frau. Els periodistes del cas Nadia no van inventar la mentida com els dos col·legues impostors de 'The Washington Post' (Janet Cooke va fabular el 1980 amb un jonqui de vuit anys d’edat) i 'The New York Times' (Jayson Blair va falsejar, plagiar, inventar i deformar desenes d’històries fins que va ser desemmascarat el 2003). Ni tampoc es van entregar a aquests aquelarres d’agit-prop política que, disfressats de periodisme, no deixen de ser una forma subtil decorrupció social.

EL MAL INFLIGIT

No, els periodistes del 'cas Nadia' no van arribar tan lluny, només (¡només!) es van deixar enganyar acríticament o interessadament, salivant d’excitació davant d'una història tan suculenta. ¿No van contrastar el relat del pare, Fernando Blanco, per por de perdre aquest sensacional reportatge? ¿Potser van creure en l’absurd que els afligits, les víctimes, no menteixen mai? És igual, el resultat és el mateix: l’immens dany infligit a si mateixos, als seus respectius mitjans (on els controls interns, si és que n’hi havia, van fracassar clamorosament) i al conjunt de la professió periodística.
Amb laberint econòmic-tecnològic o sense, en paper premsa o en hologrames virtuals a la Gran Via, el periodisme només mereix el seu nom quan és independent, veraç, rigorós, honest, inconformista, audaç, crític i compromès amb la recerca de la veritat. Aquest periodisme resulta costós per a l’escassetat que imposa la crisi i no tan veloç com permeten els recursos tecnològics. Però és l’únic periodisme possible: per a la resta, busquin-li un altre nom.