dilluns, 12 de desembre de 2016

L’ENGANY CONTINUAT DELS PARES DE LA NADIA NEREA

Un dels temes que més fulles de diari ha omplert durant els darrers dies ha estat l’engany o l’estafa continuada dels pares de la nena Nadia Nerea afectada de distròfia muscular congènita.
Tot indica que els pares de la nena van exagerar la seva malaltia per aconseguir, gràcies a la generositat de la gent, sobre 1 milió d’euros del que ja se’n haurien gastat més de 600.000.
Per aconseguir recaptar una quantitat així es van valer, principalment de dues coses: una part legal que va ser la constitució de una fundació que portava el nom de la xiqueta i d’una campanya molt ben ideada que, entre d’altres coses, es va basar en exhibir la xiqueta pels platós dels principals canals de televisió, la qual cosa va donar al cas gran ressò mediàtic, bàsic a l’hora d’aconseguir el propòsit que s’havien fixat des d’un bon començament.
Estic convençut que el pare de Nadia Nerea va maquinar la gran estafa des del moment en que li van diagnosticar la malaltia a la xiqueta. Segons s’ha sabut, anteriorment ja tenia antecedents per delictes similars encara que molt menys importants. Una altra prova concloent és que, pel que sembla, no li van fer cap tractament extraordinari a la xiqueta, entre d’altres coses perquè el més necessari, segons sembla, ja el rebia del sistema de salut públic.
Quan el diari el País va destapar l’engany, ràpidament Fernando Blanco (que així es diu el pare) va dir que tornaria els diners que havia rebut (en un primer moment es va parlar d’uns 150.000€, xifra que es va anar incrementant en el pas dels dies, gràcies sobre tot a la informació obtinguda per ordre judicial de les entitats bancàries.
Recordo que el primer comentari que vaig fer va ser: I com els retornarà...? Ja sé sabrà a qui s’hauran de tornar?
Penseu que quan es porten a terme campanyes com aquesta (de bona fe, per suposat), una gran part de les aportacions són anònimes i sovint gràcies la col·laboració desinteressada d’establiments comercials que col·loquen a llocs vistosos guardioles amb la foto de la xiqueta o xiquet que va acompanyada d’una breu explicació de la seva malaltia. És pràcticament impossible conèixer amb exactitud les identitats i les quantitats aportades per cadascú.
Però a mesura que es va anar engrandint la xifra i, sobre tot, quan es va saber que se’n havien gastat més de la meitat, no cal ser molt espavilat per a veure que és del tot impossible.
En aquest cas tot és molt inversemblant, però sobre tot comprovar com es van gastar una part dels diners. A l’escorcoll que es va dur a terme a la casa familiar, la policia va trobar diners en metàl·lic, rellotges de luxe, una pistola de fogueig i marihuana. Cal fer cap comentari al respecte? Millor que no... Què cadascú arribi a les conclusions que vulgui...
Les últimes novetats que s’han sabut és que el pare havia planificat fugir a França amb la resta de la família. Si el jutge no hagués ordenat presó incondicional, segurament a hores d’ara ja hi serien.
Estic convençut que a la xiqueta sé li havia diagnosticat la malaltia, però com va acceptar el pare, es van exagerar les conseqüències.
Salvant totes les distàncies, me’n he recordat d’un cas que ens va explicar un brigada durant la meva curta estada a l’aquarterament militar de Cartagena. En va explicar que feia un temps un recluta, aprofitant-se d’una deficiència auditiva va aconseguir lliurar-se de la mili.
Pel que sembla el noi es va preparar minuciosament durant molt de temps. Quan va arribar al quarter va fer saber a tothom que estava completament sord i no sentia absolutament res. Van mirar de donar-li ensurts com ara fer un gran soroll al costat seu, sense que el noi s’immutés per a res. També tirar una moneda al terra (qui no reacciona al soroll dels diners?) I el noi es mostrava impertorbable. Quan ja el van declarar inútil, el van reunir els suboficials de la brigada (a la Marina no són companyies) i li van preguntar si realment no sentia res de res. I el jove els hi va respondre que no els sentia... Finalment li va arribar l’ordre de marxar i només llavors va acceptar que a una oïda li havien diagnosticat un determinat grau de sordesa i que era el que havia al·legat per mirar de lliurar-se, però que de l’altra sentia perfectament...    
No vull acabar sense fer constar que pràcticament tots els que demanen solidaritat a la gent van de bona fe i ho fan per causes nobles. Ara bé, saber diferenciar els uns dels altres és molt complicat i segur que després d’aquest cas, la majoria de la gent seran molt més reticents a l’hora de gratar-se la butxaca i soltar uns calerons per ajudar a d’altres persones.