dijous, 29 de desembre de 2016

Llegint amb atenció l'FMI

Periodista

L'organisme mundial destaca la recuperació d'Espanya però també les assignatures pendents


Llegir les anàlisis del Fons Monetari Inernacional (FMI) no és divertit. No obstant, convé fer-ho. I rumiarhi. Passa amb l'informe del 2016 sobre Espanya que s'obre amb una afirmació rotunda: «L'economia ha continuat la seva impressionant recuperació i generació d'ocupació». L'FMI no és infal·lible, però és la institució que ha vigilat el creixement mundial des del 1945 i, encara que anatemitzat per alguna esquerra llatinoamericana, i fins i tot europea, les seves anàlisis són llegides amb avidesa per tots els ministres d'Economia. Un bon informe ajuda bastant el govern que el rep, i un altre de reticent o tebi el perjudica. És intergovernamental i tracta amb deferència els seus socis -els governs-, però només fins a cert punt. És el vigilant de la platja que desitja que tot vagi bé, però si hi ha ofegats s'ha de mullar amb mala mar, donar crèdits a qui ningú presta un duro i posar condicions draconianes. Per això és positiu i curós, però no es pot permetre no hissar la bandera groga i ocultar la realitat.
Això es veu en l'informe sobre Espanya. Respira satisfacció. Amb l'ajuda dels vents de cua externs -política expansiva del BCE, euro feble i petroli barat- les reformes (entre elles la laboral, que ha millorat la competitivitat empresarial) han funcionat i Espanya fa dos anys que creix més d'un 3% -molt per sobre de la mitjana europea-, s'han creat 1,1 milions d'ocupacions -cosa que ha tirat a l'alça el consum- i la balança per compte corrent compleix quatre anys en positiu -rar en la nostra història-, cosa que ha reduït l'endeutament del sector privat davant la resta del món. I en això ha sigut clau l'augment de l'exportació per una competitivitat superior.
Fins aquí, benediccions. Després, educades advertències. A la posada a punt li queden assignatures. La primera, reduir el deute públic, que ha passat del 35% del PIB el 2007 al 70% quanZapatero va perdre i al 100% el 2016. Potser va ser inevitable, però ara cal una consolidació fiscal gradual perquè un deute tan alt seria perillós quan pugin els tipus d'interès. I últimament hi ha hagut «relaxació fiscal». Una manera de dir que Montoro en època electoral ha practicat un keynesianisme disfressat. Contra el que deia, va suavitzar -via reforma fiscal- el fort ajust del 2012-2013. Ara el Govern pregona que complirà l'objectiu de dèficit del 2016 del 4,6% del PIB. Però l'objectiu inicial era el 2,8% i la UE només ha tragat perquè hi havia eleccions i amb l'ajuda de mutti Merkel. Evitem la multa de Brussel·les pels pèls i a l'últim minut.
Ara és la tornada a l'escola. L'FMI no objecta la política fiscal per al 2017, però insisteix que la consolidació fiscal pot ser gradual però sempre sostinguda (sense trampes Montoro). En cas contrari, tindrem bandera vermella quan pugin els tipus d'interès. No passarà el 2017 (Draghi ho ha promès), però…
L'altra advertència és sobre l'ocupació. Ha caigut vuit punts (de gairebé el 27% a menys del 20% del 2013 al 2016), però encara està en el doble de la mitjana europea i preocupa l'atur juvenil molt alt i el de llarga durada.
La reforma laboral i la «moderació salarial» van evitar el pitjor millorant la competitivitat. Però moltes noves ocupacions són temporals, cosa que a mitjà termini llasta el creixement. És obligat estimular els contractes fixos, que només pujaran si són atractius per a les empreses, cosa que aconsella perseverar en la flexibilització laboral.
Però hi ha problemes perquè l'oposició -només fiant-se al seu instint polític- exigeix el disbarat d'abolir la reforma laboral. I negociar amb les cúpules sindicals -no en sectors com l'automòbil- és difícil. I el PP en sap poc de pactar. El clima social tampoc hi ajuda. El mateix FMI ho admet al parlar de «moderació salarial», forma el·líptica de no reconèixer que a Espanya hi ha hagut una dura devaluació interna, baixada de salaris i molts actius. Ineludible perquè en l'euro ja no podem devaluar i s'havia de recuperar competitivitat. Però si l'FMI no gosa parlar de «devaluació interna», és difícil que el cautelós Rajoysegueixi amb les reformes. Ni que un PSOE -fracturat, sense líder i amb por de Podem- ho pugui entendre.
L'FMI ho adverteix. L'impuls de les reformes s'està acabant, el creixement del 2017 baixarà a un 2,3%, però després caurà per sota del 2%. Aquest és el dilema. Amb autocomplaença a curt termini tindrem problemes no a llarg termini, sinó a partir del 2018. Llegeixin l'FMI. Ho diu, però amb preservatiu.