dijous, 15 de desembre de 2016

Parlem de democràcia

GERARDO PISARELLO
Primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona.

Joaquim Forn va usar un tuit meu sobre Fidel Castro i el va distorsionar fins a l'absurd per atacar-me


Fa unes setmanes, un regidor d'UPN va reaccionar amb fúria a la intenció de l'equip de govern de Pamplona d'ampliar els carrils bici de la ciutat. El regidor va vincular la iniciativa a una proposta típica de «Cuba, Veneçuela, Corea del Nord i els camps de concentració de l'URSS». L'actitud, molt comentada a les xarxes, descriu un recurs habitual en cert debat hispà. Tan habitual com comparar el moviment sobiranista amb el nacionalsocialisme.
Amb més contenció, el regidor del PDCat Joaquim Forn s'ha valgut d'una estratègia similar a les pàgines d'aquest diari. Va aprofitar un tuit de qui firma aquest article, arran de la mort de Fidel Castro, el va agitar i el va utilitzar per acusar «els comuns», en general, de «desdibuixar la democràcia» i «legitimar la dictadura».
Els meus comentaris, en realitat, sostenien una altra cosa. Que la revolució cubana, més enllà de la figura de Castro, va ser un procés democratitzador. Que va derrotar una dictadura i va reduir situacions de desigualtat i misèria molt acusades en altres països de l'Amèrica Llatina. Però que, a causa de pressions externes i errors interns, va anar perdent el seu impuls originari. Al final, la meva intervenció assumia les conclusions d'un excel·lent article del periodista Sergi Picazo: la revolució va suposar grans transformacions socials, però va fallar en la construcció d'una democràcia republicana.
Com és usual a Twitter, el meu punt de vista va ser tret de context, simplificat i utilitzat com a tosca arma llancívola. El recurs és pobre i retrata qui l'utilitza. Però també expressa maneres molt diferents d'entendre la democràcia.
La noció de democràcia com a construcció inacabada i no com a règim estàtic no és nova. Ha sigut defensada per autors com Robert Dahl, Charles Tilly o Boaventura Santos. I és la mateixa que va ressonar en tantes places sota el lema «¡Democràcia real ara!». Aquesta concepció permet detectar millor les insuficiències de molts règims representatius actuals. El PP, per exemple, sosté sovint que Espanya «és» una democràcia. Però aquesta descripció estàtica minimitza greus retrocessos autoritaris com la llei mordassa o la instrumentalització partidista del Tribunal Constitucional. Per això, quan Forn i jo critiquem la judicialització del dret a decidir denunciem el mateix: un allunyament de l'ideal democràtic.
Molts conservadors sostenen, amb raó, que la conquista de més igualtat no hauria de ser excusa per sacrificar llibertat. Però a vegades obliden que una distribució desigual de recursos econòmics també empobreix la democràcia i la llibertat. Demanar penes de presó per a una família del Clot que va intentar parar el seu desnonament deteriora la democràcia. Finançar-se il·legalment, desatendre la sanitat i l'educació públiques, bloquejar polítiques fiscals redistributives que ampliïn la llibertat dels més vulnerables, també.
Concebre la democràcia com un horitzó, com una batalla constant per ampliar la llibertat i distribuir poder polític i econòmic, no en garanteix l'èxit. Però obliga a intentar millorar-la dia a dia. Això inclou discutir amb honradesa i no distorsionar fins a l'absurd les paraules de l'adversari per poder atacar-lo.