dimarts, 25 d’abril de 2017

El doble abisme del PDECat

Periodista

Una por latent sobrevola la nova CDC: la possibilitat que s'articuli una majoria d'esquerres i sobiranista entre ERC i els comuns


La política catalana s’ha encallat aquesta Setmana Santa en aigües turbulentes. La filtració de les declaracions del número 2 del PDeCat, David Bonvehí, en les quals deia que la nova Convergència podria presentar un candidat autonomista si el procés acabava «en desastre», han fet esclatar una pugna latent a Junts pel Sí. ERC i Convergència es miren de reüll des de fa mesos, en un joc del gat i la rata en què tothom desconfia i ningú vol quedar com el responsable que el referèndum esdevingui irrealitzable davant la pressió judicial de l’Estat.
En un context de debilitat electoral i acorralada per l’esclat de casos de corrupció, el PDeCAT té davant seu un doble abisme: d’una banda, no es pot desdir ja de bon començament dels seus compromisos sobiranistes en el marc del procés. Més encara si això suposa aventurar-se a unes eleccions autonòmiques en què les enquestes auguren una desfeta segura. D’altra banda, tirar endavant el referèndum contra vent i marea implica exposar una gran part dels seus lideratges potencials a inhabilitacions pràcticament segures. Uns riscos judicials que al PDeCAT no tothom està disposat a assumir.
En el si del govern, la responsabilitat de tirar endavant el referèndum recau sobre Oriol Junqueras i ERC. Mentre el PDeCAT no faci marxa enrere, els republicans no tenen cap altra alternativa que no sigui apostar fort i fins al final per portar-lo a terme. Però ERC tampoc està disposada que el seu líder s’immoli en solitari, encara més quan existeix la sospita que no tothom a la nova CDC té el tremp de Carles Puigdemont i està disposat a anar a totes. La conselleria d’Interior, bàsica per a la realització del referèndum, recau en un home que representa la CDC de tota la vida, Jordi Jané. En aquest context cal entendre la proposta del diputat Gabriel Rufián que siguin tots els diputats del grup parlamentari de Junts pel Sí els que signin el decret de convocatòria.

Un escenari possible

En el fons, però, el que sobrevola la nova Convergència és la por latent que unes eleccions, amb o sense referèndum, suposin l’emergència d’una nova majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya. Una majoria en la qual el PSC ja no jugaria un paper determinant, sinó que seria encapçalada per ERC i els Comuns, amb el possible suport parlamentari extern de la CUP. L’emergència d’aquesta majoria d’esquerres i sobiranista, que podria posar al centre del debat públic tant la qüestió del dret a decidir com l’articulació de polítiques socials i de regeneració democràtica, no és a hores d’ara un escenari de ciència ficció.
La possibilitat que aquesta aliança s’arribés a articular causa suor freda al PDeCAT i al seu entorn intel·lectual. D’aquí la força amb què els diferents altaveus afins a la dreta sobiranista l’han començat a blasmar. L’únic que podria evitar aquest escenari amb total seguretat seria la reedició de l’artefacte electoral anomenat Junts pel Sí. L’eslògan de la coalició d’ERC i CDC, però, era «el vot de la teva vida». En singular.

dilluns, 24 d’abril de 2017

UN BARÇA MERMAT GUANYA EL MADRID AMB UN MESSI ESTEL·LAR

Segueixo pensant que el Barça no guanyarà la lliga... No obstant, anit ens va donar una alegria en guanyar al camp del Madrid posant-li una mica de pressió... Però el Madrid, no ho oblidem, segueix depenent d’ell ja que té un partit menys, el que ha de jugar contra el Celta de Vigo.
El millor de quan guanya el Barça és no haver d’aguantar els comentaris de la parròquia blanca. Als meus companys de treball que són del Madrid, aquest matí no se’ls ha sentit per a res... Si haguessin guanyat, tot hi jugar en camp contrari, segur que algun comentari haurien fet...
Però els barcelonistes tampoc estem eufòrics. Quedar eliminats de la Champions contra la Juventus va ser un cop fort difícil de superar: és el segon anys consecutiu que el Barça cau a quarts de final, la qual cosa denota que l’equip està deixant enrere la seva etapa més gloriosa.
Però anem al partit d’anit. Els blancs, tot i ser un equip superior (sobre tot tenen millor banqueta) es van mostrar con un equip mediocre que va fer ús de la violència per a poder aturar el joc del Barça, sobre tot de Messi.
Pepe, perdó, Roberto Carlos, perdó, Fernando Hierro, perdó un altre cop, Casemiro (és que hi ha tants jugadors que han usat la violència per aturar els davanters del Barça que sovint me faig un embolic... Quina diferència hi ha entre el destraler Pepe i el matusser Casemiro? I ahir no va ser l’únic...

El primer en pegar (potser per allò de qui pega primer pega dues vegades) va ser Marcelo (quin altre!) que va donar un cop de colze a la boca de Messi que el va deixar estamordit una bona estona. Primer va estar-se sobre la gespa una bona estona, sagnant... Després va sortir del camp i els membres de l’equip sanitari del Barça li van posar una gassa a la boca per mirar d’aturar-li l’hemorràgia. Els serveis mèdics del Barça li van d’haver de posar punts de sutura al llavi. Però Messi ni es va queixar... Ni un mal gest, ni una mala mirada, ni un comentari fora de lloc... Mentre això passava Marcelo campava tranquil·lament pel camp sense rebre cap sanció... De fet no li van xiular ni falta... Això si, mentre Messi estava al terra va anar a interessar-se pel seu estat de salut i ell mateix va rebre atenció mèdica perquè li feia mal el colze...    
Després de tornar a entrar al camp, Messi va estar-se una estona deambulant... Estava massa pendent de la gassa que portava a la boca i això va fer que el seu joc decaigués considerablement. Fins que es va tornar a endollar i va fer l’1-1.
Casemiro va fer no menys de 3 entrades mereixedores de targeta groga, però incomprensiblement va acabar el partit. Qui no el va acabar va ser Sergio Ramos que va veure una targeta roja directa per una dura entrada a... A qui? A Messi, es clar!
Ramos se’n va anar aplaudint i mirant a Piqué com si fos el culpable de la seva expulsió... Al final del partit es va justificar dient que va arribar tard a la jugada y que no volia fer mal a Messi... Però les cames no les va encongir en cap moment...
Tot i jugar amb un jugador menys, el Madrid va ser capaç d’empatar el partit (2-2) en una badada monumental de la defensa del Barça. Però quan semblava que el partit acabaria amb aquest resultat, una jugada de vertigen de Sergi Roberto que va passar la pilota a André Gomes i, aquests, amb molta sang freda, va saber esperar d’incursió de Jordi Alba que va centrar cap enrere buscant a Messi que la va clavar. Era pràcticament el minut 2 del descompte dels 2 que havia concedit l’àrbitre. Després del gol ni es va treure del mig del camp, ja que es va xiular el final del partit. Mai el Madrid havia perdut a casa en temps de descompte... Sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Mentre a Cristiano pràcticament no se’l va veure (i a sobre després del 2-3 reprotxava els seus companys de no haver fet falta a Messi), Messi va tornar a demostrar que és el millor i que quan vol, pot...
Llarga vida al D10S!

LA CIUTAT QUE VOLEM 24-04-2017

Carrer Murillo. 

Un aparcament com cal. Si senyor! (O senyora, que després ens diran que discriminem a les dones) ;-)

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. FESTIVAL SOLIDARI PELS REFUGIATS. Segon pd4































LA NOSTRA RIBERA 152






ALCÁZAR DE SAN JUAN 12






«Van portar el Papa per robar»

FERRAN MONEGAL 

Cristina Pardo ha finalitzat els seus dos programes especials dedicats a la corrupció al Regne de València (Malas compañías, La Sexta). La mirada de Cristina s'ha posat sobre una presa menor de criatures de segona fila, corruptes de menor quantia, que feien el paper -ben pagat- de tontos útils. Tot i ser subalterns en el món del lladronici, són peces fonamentals en l'engranatge de la depredació. Serveixen per cobrir els seus caps, els grans voltors a l'ombra, els que ordeixen la cisamenta a gran escala, i a canvi s'alimenten de les engrunes que els van tirant aquells grans malfactors intocables i podrits. Cristina li va preguntar a Vicente Torres, fiscal anticorrupció: «¿No tens la sensació que paguen els de baix, perquè no arribeu mai als de dalt?». I el fiscal: «No és una sensació, és una realitat absoluta». Del repertori de corruptes secundaris s'ha de ressaltar el cas de Luis Sabater, que era cap tècnic de Canal 9 quan es va organitzar la visita de Benet XVI a València. Va assenyalar Juan Cotino i Pedro García, llavors director de Canal 9, com a grans ordidors de tot el pla de pillatge i rapinya, en col·laboració amb Francisco Correa i la seva trama GürtelSabater es lamentava d'haver acceptat firmar papers i ordres que no hauria d'haver firmat mai. I ara, tement els anys de presó que li cauran a sobre, va explotar amargament davant deCristina i va sentenciar: «¡Van portar el Papa per robar!». O sigui, un guió molt semblant a la tercera entrega de la pel·lícula El padrí, quan Michael Corleone (Al Pacino) s'acosta al Vaticà i intenta utilitzar el Papa per cobrir els seus abusos.
¡CRISTINA, VINE A CATALUNYA!.- A casa som moltfans deCristina Pardo. Juga a semblar entremaliada. S'adorna d'una loquacitat picardiosa. Però de seguida aflora la seva notable destresa mossegadora. Ara que ha acabat amb València, hauria de passar per Catalunya. Aquí, a l'irònicament denominat oasi català, també tenim un gran repertori de Males companyies. Començant per nosaltres, la classe periodística, tants anys mirant cap a un altre costat, salvant, això sí, rares, heroiques i aniquilades excepcions. En vista que el frondós tema del 3%, o el delirant miratge de la deixa, o l'altre pacte del Majestic, no han sigut pentinats per Jordi Évole encara, i donat que ningú espera, naturalment, que TV-3 ho faci mai, és fonamental una visita de Cristina Pardo a Catalunya.