dimarts, 31 de gener del 2017

REIAL CONNECTION

Una vegada hi havia un país de simbomba i pandereta on des del seu monarca fins a una gran part de la classe política robaven a mans plenes...
I els súbdits de les classes més baixes, no? També n’hi havia, però tenien pitjor reputació... On va a parar!!  
Un dia el monarca, perseguit pels escàndols de la seva vida privada (negocis tèrbols, caceres, excessos etílics i infidelitats conjugals) es va veure obligat a abdicar amb el seu fill que, pel que sembla, en els darrers anys havia moderat les seves activitats lúdiques...
Amb el pas del temps, es van anar saben coses del monarca i cap d’elles el deixava en bona situació, més aviat les seves activitats feien posar els pèls de punta a la majoria dels que havien estat els seus súbdits.
Com passa quasi sempre, les seves activitats allunyades del paper que s’hauria d’haver limitat a fer, eren de domini públic, però faltaven les proves contundents que verifiquessin la gravetat dels fets.
Aquell Lo siento mucho no lo volveré a hacer va trasbalsar a més d’un dels seus incondicionals, que els tenia. La monarquia d’aquell país, en un altre temps la institució més valorada, va passar a tenir uns índex de popularitat propers als zero absolut.
Només fa uns dies va sortir a la llum un d’aquells afers dels quals ja se’n havia parlat en el seu moment, quan van passar... M’estic referint als embolics d’alcova que el monarca va tenir amb una artista que acostumava a exhibir els seus encants per les revistes eròtiques.
Aquesta artista que també podia semblar de la reialesa, però no ho era, va gravar alguna de les trobades íntimes amb el monarca de veritat per tal de fer-li xantatge. I el bo del cas és que li va funcionar. Hem de donar gràcies de que tot i ser un país de simbomba i pandereta, no van enviar uns sicaris a l’artista per tal de fer-la callar per a sempre.
La casa reial va optar per pagar-li una renda vitalícia... Total, li pagàvem entre tots els súbdits! I, a sobre, sense tenir dret de cuixa... Ai! S hagués estat a l’inrevés... Llavors el monarca, com tenien costum els seus avantpassat, l’hauria reclamat!
Tot i que parlar de quantitats de diners seria especular, no cal ser massa llest per a pensar que haurien de tractar-se de grans quantitats. Un xantatgista no sé sol posar per un grapat de duros, primer, imagino, deu d’existir un estira i afluixa per a establir la quantitat de diners que un està disposat a pagar... I, es clar, si parlem d’una de les fortunes més grans del país, és comprensible que la xifra havia de ser considerable.
Quan els ecos d’aquest afer tot just s’estaven apagant, n’acaba de sortir un altre que, com l’anterior, també se’n havia parlat alguna vegada sense acabar de concretar res.  
El aquest darrer (vaig tenir un professor que sempre parlava del penúltim) relacionen al monarca amb un reiet de taifes que va passar de ser molt a poc o gens...  
Imagineu-vos per un moment fins on poden arribar les martingales de dues de les persones més influents del seu temps? Quants no estarien disposat a pagar el que sigui, per a poder fer el negoci de la seva vida... I tot indica (pel que s’ha sentit dir) que els negocis no sempre s’han fet usant mercaderies i vies totalment legals.  
Aquest reiet és el cap d’un clan familiar que s’ha valgut majoritàriament de la posició del seu pare per a acumular grans fortunes. Però tal i com va passar amb el primer dels casos explicats, el molt, poc o gens, sembla que té la situació controlada d’aquí que després de més de 2 anys que es van destapar els seus primers tripijocs, encara campi per on li dóna la gana sense immutar-se, aparentment, per a res.
Quan jugues i apostes fort, no hi ha res millor que tenir una ma guanyadora que té garanteixi que passi el que passi, a tu, con té passarà res.
I ara la pregunta que es fa tothom és: Sortirà encara algun cas més? Evidentment que sí. N’han passat tantes, però tantes, tantes, que res fa pensar que totes, totes han sortit a la llum.  
No me digueu que el tema no és interessant? Però el millor seria conèixer tots els detalls dels diferents casos. O és que no fa morbo veure a dues persones de la reialesa deixant-se portar pels seus instints més baixos?
Pos això!
     


LO POBLE QUE VOLEM 31-01-2016

Avinguda de Catalunya. 

Sense comentaris. 

LA NOSTRA RIBERA 82






BARCELONA. DESEMBRE DE 2016 (2)






La despolitización de lo político: la frivolidad del supuesto futuro sin trabajo

Vicenç NavarroCatedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra
Existe hoy un debate en EEUU que tiene gran relevancia también para España. Tiene que ver con las causas del elevado deterioro del mercado de trabajo estadounidense y, muy en particular, del descenso en la capacidad adquisitiva de la población, consecuencia de la disminución de los salarios y de la pérdida de ocupación.
Para entender la importancia e intensidad de este debate, hay que ser consciente de que el establishment político-mediático estadounidense está en estado de shock, pues no se esperaban la derrota de la candidata demócrata, la Sra. Hillary Clinton, y, todavía menos, la victoria del candidato republicano, el Sr. Donald Trump, al cual siempre consideraron como un candidato con escasas posibilidades de éxito debido a estar fuera de los cánones de lo que un candidato deber ser y/o debe parecer. Su comportamiento teatral, sin embargo, atrajo gran atención mediática, garantizándole una gran exposición, que hábilmente utilizó para desacreditar al establishment político federal y a la mayoría de los grandes medios de comunicación, tarea relativamente fácil de realizar, pues tales establishments políticos y mediáticos eran ya altamente impopulares entre la mayoría de las clases populares. Una situación semejante ocurre en España, donde la mayoría de la población no cree que las instituciones llamadas representativas les representen, y la mayoría de la población considera a los grandes medios no creíbles en su presentación de la realidad política del país (he documentado en artículos anteriores la evidencia que apoya tal observación).
En realidad, solo dos candidatos transmitieron el hartazgo y rechazo de las clases populares hacia los mencionados establishments. Uno fue el candidato del Partido Demócrata, el socialista Bernie Sanders, y el otro el candidato del Partido Republicano, Donald Trump, de la ultraderecha estadounidense. Era obvio que, de los dos, el más temido por la estructura de poder económico y financiero del país, y por lo tanto también por el establishment político-mediático del país, era Bernie Sanders, pues era él el que tenía un análisis más certero de las raíces del problema que afectaba a las clases populares (el maridaje entre el poder financiero y económico, por un lado, y las instituciones representativas, por el otro, vehiculado por un sistema electoral profundamente antidemocrático, que requería, para cambiarlo, una revolución política). La gran mayoría de las encuestas mostraban que el candidato Bernie Sanders podría haber ganado las elecciones si su adversario hubiera sido Donald Trump. Pero, repito, el enemigo número uno para el establishment político-mediático estadounidense era Sanders, y fue tal establishment el que se movilizó para destruirlo. Trump, sin embargo, aun cuando no contó con la simpatía de los medios, no fue considerado como una amenaza. Los medios lo ridiculizaron. Era, después de todo, un hombre del establishment financiero, gran defensor del sistema capitalista estadounidense, vulnerable al ridículo debido a su comportamiento teatral (y muy efectivo). Los medios nunca consideraron que pudiera ganar, y su atención hacia él derivaba del aspecto novedoso, escandaloso e irreverente. Pero casi nunca lo tomaron en serio, hasta el final, cuando se vio que podría ganar.
¿Cómo está ahora respondiendo el establishment político-mediático estadounidense al resultado de las elecciones?
El establishment político-mediático nunca aceptó que hubiera razones para que grandes sectores de la población le rechazaran, pues la economía –según tal establishment- estaba yendo muy bien. El economista, Premio Nobel y articulista del New York Times, Paul Krugman era y continúa siendo uno de los mayores proponentes de esta postura. Esta lectura se basaba, sin embargo, en la elección equivocada de los indicadores escogidos para definir la eficiencia y eficacia de la economía, tales como la tasa de crecimiento económico o la tasa de paro del país. Indicadores más sensibles del bienestar económico, como la renta de las familias, mostraban y continúan mostrando el notable descenso de dichas rentas familiares y el crecimiento muy notable del endeudamiento de las familias. En España el establishment político-mediático también asume un mejoramiento de la economía, mostrando como indicadores de tal mejoramiento el crecimiento económico y el descenso del desempleo, sin tener en cuenta el enorme deterioro del mercado de trabajo.
La evidencia del deterioro del mercado de trabajo, sin embargo, era tan manifiesta en EEUU que el argumentario cambió, apareciendo razonamientos que intentaban despolitizar la explicación del deterioro del mercado de trabajo y negando que tal deterioro se debiera a las políticas públicas neoliberales realizadas desde los años ochenta tanto por gobiernos republicanos (Reagan, Bush padre y Bush hijo) como por gobiernos demócratas (Clinton y Obama), que sistemáticamente han favorecido a las rentas de los propietarios y gestores de las grandes corporaciones estadounidenses transnacionales (lo que en EEUU se llama la clase corporativa) a costa del mundo del trabajo. Los responsables de la aplicación de tales políticas niegan (con la ayuda de los medios y de gran parte de los think tanks próximos al mundo del capital financiero) que fueran éstas las causas, atribuyendo tal deterioro (que, por fin, han admitido que existía) a los cambios tecnológicos como la robótica, que ha eliminado millones de puestos de trabajo, responsable del descenso de las rentas del trabajo. Como ejemplo, ponen el descenso del número de trabajadores en el sector manufacturero. La introducción de la robótica en los sectores industriales se presenta como la causa del deterioro del mercado de trabajo, con un descenso del número de puestos de trabajo, una disminución de los salarios y de los beneficios sociales, y un bajón de la calidad de vida, presentándose este deterioro como los “costes del progreso industrial”.
La falacia de tal argumento
Esta explicación ha adquirido una enorme visibilidad mediática y es parte del mensaje de que veremos un “futuro sin trabajo”, resultado de la revolución tecnológica, incluida la robótica. Respondiendo a esta avalancha ideológica, Dean Baker, codirector del famoso y prestigioso Center for Economic and Policy Researchde Washington, EEUU, ha ido publicando a lo largo del año pasado una serie de trabajos que contienen una crítica devastadora de los argumentos que atribuyen el deterioro del mercado de trabajo predominantemente a los cambios tecnológicos. Señala lo que otros autores también han señalado previa y repetidamente. Si los cambios tecnológicos fueran responsables de tal descenso de la ocupación, tal descenso tendría que haber ido acompañado de un aumento de la productividad. Si en una empresa hay dos trabajadores y, resultado de la introducción de una nueva tecnología, solo hace falta un trabajador en lugar de dos para producir el mismo trabajo, ello quiere decir que la productividad de cada trabajador ha aumentado (en realidad, doblado), haciendo innecesario a uno de ellos. El cambio tecnológico, pues, si hubiera sido la causa del descenso del número de puestos de trabajo tenía que haberse traducido en un aumento de la productividad.
Pues bien, el número de trabajadores de la manufactura en EEUU ha ido disminuyendo y, sin embargo, la productividad, como promedio, no ha variado. Dean Baker muestra como la tasa de crecimiento de la productividad ha variado muy poco en la mayoría del periodo entre 1973 y la primera década del siglo XXI. No puede, por lo tanto, atribuirse el descenso de la población que trabaja en la manufactura a cambios en la productividad (y, por lo tanto, a cambios tecnológicos). Dean Baker señala, por ejemplo, que una de las causas más claras del descenso de puestos de trabajo es el cambio del cuadro exportaciones-importaciones en el sector manufacturero. Cuando las exportaciones en tal sector bajaban y las importaciones subían, sí que se ve que baja el empleo en la manufactura. Y ahí es donde aparecen las causas políticas, pues estas variaciones de comercio exterior están causadas, en gran parte, por los Tratados de Libre Comercio, que sistemáticamente han favorecido a las grandes empresas transnacionales a costa de la clase trabajadora. En realidad, gran parte de las importaciones son de productos de empresas manufactureras estadounidenses o de otras nacionalidades que producen para el mercado de EEUU, pero que se han desplazado a otros países (China o México) en busca de salarios más bajos y condiciones de trabajo peores que las existentes en EEUU. Y de ahí se explica la animosidad de los barrios obreros de los Estados donde la manufactura se concentraba, como Míchigan, Pensilvania, Ohio y Wisconsin, que habían votado demócrata siempre (incluido al candidato Obama en el 2008) pero que este año votaron al candidato Trump, puesto que este (y, todavía más, Sanders) había denunciado los Tratados de Libre Comercio. Vayan a ver dichos barrios y verán los resultados de estos Tratados, como el NAFTA (el tratado entre EEUU, Canadá y México).
Pero el impacto de los Tratados de Libre Comercio es mucho mayor que el producido por el desplazamiento de las fábricas y sus puestos de trabajo previamente localizados en el territorio de EEUU a otro país. En tal desplazamiento se pierden puestos de trabajo estadounidenses, pero el mayor impacto de este traslado no es solo el traslado en sí, sino el miedo y temor que se esparce entre todos los trabajadores del sector manufacturero, pues la amenaza, por parte del empresario, de irse a otros países y cerrar el lugar de trabajo es una amenaza constante, amenaza que es cada vez más real como consecuencia del enorme debilitamiento de los sindicatos, consecuencia, de nuevo, de leyes y normas antisindicales, aprobadas por los gobiernos tanto republicanos como demócratas y tanto a nivel federal como a nivel estatal (que quiere decir de los Estados autonómicos).
La introducción de la variable tecnológica es una variable política
 Este intento de despolitizar lo que es profundamente político aparece también en la promoción (por parte de los establishments político-mediáticos) del argumento de que la revolución tecnológica nos está llevando a un futuro sin trabajo, olvidando que lo importante no es la revolución tecnológica en sí, sino el tipo, orientación y modo de aplicación de dicha revolución. El mundo del futuro, como el mundo del presente, será lo que las relaciones de poder (sobre todo de clase social) determinen. Hoy, como resultado del enorme dominio del mundo del capital en la configuración de la forma y utilización de los cambios tecnológicos, el mundo del trabajo está siendo debilitado enormemente, utilizando dicho capital la revolución tecnológica para debilitar más y más a este mundo.
Si las relaciones de poder cambiaran, con el mundo del trabajo en control del desarrollo tecnológico (tanto en su contenido como en su puesta en marcha) tal desarrollo podría orientarse en otras direcciones favorables a la mayoría de las clases populares, facilitando la eliminación del trabajo indeseado, la reducción del tiempo de trabajo (el crecimiento de la productividad ocurrido en los últimos 50 años permitiría una reducción muy notable del 30% de su tiempo) y su mejor distribución, así como la notable expansión de puestos de trabajo en las áreas sociales (como sanidad, educación, servicios sociales, vivienda,  cuidado de la infancia y ancianidad, entre otros) y energéticas, estableciendo nuevas formas de energía y cambios en el sistema productivo. Las necesidades en estos sectores son enormes, necesidades que hoy están muy desatendidas, realidad que es especialmente acentuada en países donde tal mundo del trabajo es débil, como en el sur de Europa, incluyendo España.
Si en España el porcentaje de la población adulta que trabaja en tales servicios públicos del Estado del Bienestar (uno de los más bajos de la UE-15) fuera semejante al de Suecia, este país tendría unos 3,5 millones más de puestos de trabajo, reduciéndose significativamente el desempleo. El hecho de que en Suecia sea un adulto de cada cinco y en España sea uno de cada diez tiene, única y exclusivamente, la explicación de que en Suecia el mundo del trabajo es mucho más fuerte y tiene mayor influencia sobre el Estado que no en el sur de Europa. Suecia tiene mayor desarrollo tecnológico que no España, y en cambio produce mucho más empleo. Como ocurre en prácticamente todos los supuestos problemas económicos, las variables políticas (y no las tecnológicas o económicas) son las determinantes. El futuro dependerá de quién ejerce mayor poder sobre las instituciones políticas, financieras, económicas y mediáticas. Si continúa siendo el mundo del capital, el bienestar de las clases populares (que son la mayoría de la población) continuará descendiendo, alcanzando límites que nos retrotraería a etapas anteriores. Los años de vida de un trabajador estadounidense han ido disminuyendo, y enfermedades que se creía que habían desaparecido en el mundo capitalista desarrollado han reaparecido de nuevo. Son decisiones políticas, no desarrollos tecnológicos, las que están creando está situación. Qué tecnología crear y para qué usos emplearla viene definido por el grupo o clase social que la controla. Así de claro.

dilluns, 30 de gener del 2017

CAP DE SETMANA DE ALTA TENSIÓ POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona. 
No recordo un cap de setmana amb tants i tan transcendentals actes (o accions polítiques) com el que acabem de passar: Reunió del Comitè de Govern de les CUP per a decidir si donaven suport als pressupostos del Govern de la Generalitat, congrés delsComuns per a constituir-se com a partit, congrés de C’s per a escollir un nou (vell) president del partit, a França, els socialistes, escollien en segona volta el que serà el seu candidat de cara les properes presidencials i, finalment, Trump va signar un decret prohibint l’entrada de musulmans als Estats Units.

SÍ VULL... PERÒ...
El Comitè de Govern de les CUP va dir, amb una sobrada majoria, sí vull als pressupostos generals de la Generalitat per al 2017. De l’aprovació o no dels pressupostos depenia que el full de ruta que hi traçat continués el seu camí...
Des del Govern de la Generalitat s’havia avisat als cupaires que no aprovar els pressupostos suposaria no fer el referèndum d’autodeterminació. Com una mena de tot o res... Comprensible per un altre costat.
Els anticapitalistes, des d’aquest dissabte potser no ho són tant, ja que van cedir davant l’enrocament del Govern en el tema de no apujar els impostos a les rendes més altes. Per un altre costat, és evident que apujar més els impostos als que més guanyen sempre és un risc, ja que poden canviar el domicili fiscal a una altra comunitat autònoma. Apujar l’IRPF hauria de ser competència exclusiva del Govern de l’Estat que hauria d’establir uns tipus únics per a tot el territori espanyol. En canvi, l’impost sobre successions i donacions, és un impost traspassat des de fa dècades, però apujar-lo significaria anar en contra d’una part de l’electorat tradicional del PDECat.
De totes formes les CUP han avisat de que el sí als pressupostos no és un xec en blanc i en qualsevol moment podrien fer caure al govern. Avís per a navegants...

PEL REFERÈNDUM PACTAT I VINCULANT I LA RECUPERACIÓ DE DRETS
El paraigua dels Comuns aixoplugava gent de diferents partits, però amb ideologia similar. El nou partit té com aspiració seguir guanyat eleccions a Catalunya i aconseguir el Govern de la Generalitat. Volen que sé celebri un referèndum vinculant i pactat amb l’Estat, però amb la mirada posada a l’esquerra per assolir els objectius propis d’aquesta ideologia.   

RIVERA SENSE RIVAL    
Una vegada Carolina Punset (Punto Siete com l’anomenava Xavi Castillo) va anunciar que retirava la seva candidatura, res feia pensar que Rivera no renovaria el càrrec, tot hi haver dues candidatures més, però de persones poc significades dintre del partit que va fundar el propi Rivera.
Durant el seu discurs, Rivera va dir que tenien la mirada posada en les generals de 2019 i que pretenien que els seu partit estigués preparat per a governar, la qual cosa és molt legítima.
Ara bé, va definir el seu ideari de liberal-progressita. Sempre he pensat que a la boca sé li fa dir el que un vol i si ell diu que C’s és un partit progressista, jo no li discutiré... Només el temps dirà si és així o està tant a la dreta com el PP.

D’ESQUERRES I ECOLOGISTES
Qui va ser ministre d’Ensenyament amb François Hollande, Benoît Hamon va guanyar per més de 17 punts d’avantatge a Manuel Valls que havia segut fins fa poc el Primer Ministre.
Hamon té un discurs molt ancorat a l’esquerra i fins i tot ecologista. Ha promès una renda bàsica universal per a tots els francesos i fins i tot la legalització del cànnabis. Per prometre que no quedi.
De totes maneres Hamon no ho tindrà fàcil. El bagatge que ha deixat Hollande no és bo. A part d’això l’ascens de l’extremadreta a Europa és un fet constatat. Veurem que passa.

EL PRIMER MUR DE TRUMP ALS AEROPORTS
Aquest cap de setmana s’han retingut a diferents aeroports quasi 200 musulmans que pretenien entrar als Estats Units. El motiu és que Trump va signar un decret on es prohibia l’entrada de viatgers procedents de països islàmics. Segons Trump la mesura s’ha pres per motius de seguretat i en cap cas ideològics. La reacció d’alguns països islàmics ha estat immediata vetant l’entrada als seus respectius territoris als ciutadans americans.
Mentre, als EE.UU., diversos fiscals generals ja han mostrat les seves discrepàncies sobre la legitimitat del decret del President.    

LO POBLE QUE VOLEM 30-01-2016

Carrer Goya. 

El Peugeot roig ocupava tota l'amplada de la vorera obligant als vianants a baixar a la calçada. 

A part d'això fixeu-vos amb la límia groga. 

Serà perquè no tenia aparcament. 

LA NOSTRA RIBERA 81






BARCELONA DESEMBRE DE 2016 (1)







Els comuns i el referèndum

Periodista de 'Crític'

És una contradicció defensar l'acció directa davant de lleis injustes i apostar només per un referèndum si l'aprova l'Estat


El referèndum s'ha convertit en la pedra de toc de la política catalana. Com assenyala una recent enquesta a EL PERIÓDICO, es tracta d'una demanda compartida per un 84% de la població. És evident que l'escenari preferible seria la realització d'un referèndum acordat amb l'Estat. Però davant la constatació que això no serà possible a curt o mitjà termini, els seus partidaris tenen dues opcions: ajornar la reivindicació fins que a Espanya hi hagi una altra correlació de forces, o impulsar-lo des de les institucions catalanes malgrat l'oposició del Govern.
Els partits independentistes (Junts pel Sí i la CUP) aposten per aquesta última via. Els contraris a la independència (el PSC, Ciutadans i el PP) s'hi oposen frontalment. Però hi ha un actor central en la política catalana que no es defineix completament: els comuns. Un espai on conviuen 'indepes' i no 'indepes' i on sobre el paper tothom és partidari del referèndum. Però, al mateix temps, per als comuns la qüestió nacional no és l'element central, i la polarització en aquest eix crea tensions i contradiccions internes.
En els comuns són moltes les veus que no veuen clara l'aposta pel referèndum impulsat per les institucions catalanes. Els motius són diversos: perquè no serà efectiu o no es podrà fer, perquè la desobediència civil és una cosa que es pot fer des del carrer però no des de les institucions, perquè reforça el lideratge convergent, perquè gran part de l'electorat al qual es dirigeixen els comuns no l'entendrà... No obstant, en aquest cas, no deixa de ser una contradicció que un espai polític arrelat en l'activisme, que sovint ha defensat l'acció directa davant de lleis injustes, només aposti per realitzar un referèndum si això es fa amb l'aprovació de l'Estat.

EL DIAGNÒSTIC

L'anàlisi del món Podem i els comuns era que després del 15-M existia una "finestra d'oportunitat" perquè els moviments socials que durant anys havien mirat d'incidir en la política "des de fora" fessin el salt a les institucions. El diagnòstic era correcte: la finestra existia i el salt (a mitges) s'ha completat. Però si ara això no es tradueix en polítiques trencadores (i el referèndum ho és), és lícit preguntar-se quin sentit haurà tingut aquesta aposta. Perquè si avui és la impossibilitat de fer un referèndum perquè no es pot desobeir des de les institucions, demà serà la impossibilitat de remunicipalitzar l'aigua o de nacionalitzar les elèctriques. ¿Quin sentit haurà tingut saltar per aquesta finestra si no era per subvertir les servituds dels partits hegemònics del règim del 78?
La pregunta també val per a la CUP, que en les pròximes setmanes es veurà en la disjuntiva de recolzar o no uns pressupostos de CDC i ERC molt allunyats del seu ideari. Si cinc anys després del 15-M comença a constatar-se que des dels palaus no es poden aplicar polítiques de transformació, hi haurà qui es preguntarà si hauria tingut més sentit seguir lluitant des dels carrers.

diumenge, 29 de gener del 2017

TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 
Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.
És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.
Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.
Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...
En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...
Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.
Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.
Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.
De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)
Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.
Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.
Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...         

LO POBLE QUE VOLEM 29-01-2016

Carrer Saragossa. 

Sense comentaris.

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL I

Mossèn Mariano, capella del Mas de Barberans, tenia una gran devoció pel seu gosset Leal.
Leal era com el fill que mai tindria. El tenia amb molta més estima que el seu cosí del Forcall, amb qui havia crescut i amb qui havien muntat tot tipus de correries abans d’entrar al seminari de Tortosa.
Un matí de diumenge, mossèn Mariano va l’església de Sant Marc disposat a oficiar la missa. Quan entra a la sagristia es troba amb Marcos, l’escolanet més gran de la parròquia. Marcos era llest com una mostela, però entremaliat com ell tot sol. La relació entre mossèn Mariano i Marcos mai havia estat massa bona. Com es diu vulgarment, clatellot que donava el capellà, clatellot que acabava replegant l’escolanet. Només arribar ja li va maldar perquè se’n va adonar de que algú havia fet un tast del vi de missa. Potser per això, sempre mirava d’arribar una mica abans, però aquell diumenge s’havia entretingut més del compte amb Leal.  
Com ja he explicat, mossèn Mariano no tenia gran estima per Marcos. Si el mantenia com escolà era perquè sa mare era molt devota i anys enrere havia presidit la Confraria del Sagrat Cor.  
Cansat d’aquella situació, un dia Marcos va pensar com podia arribar a guanyar-se les simpaties i favors del mossèn. De sobte li va venir una idea al cap... Només faltava polir-la una mica i donar-li forma definitiva....
Tot va començar abans de la missa en honor a l’Apòstol Santiago, patró d’Espanya. Aquell dia, només arribar mossèn Mariano a la parròquia,Marcos sé li apropa i li parla així:

-“Mossèn, mossèn... ! Sap què vaig llegir l’altre dia a una Diez Minutos?”

Mossèn Mariano es mostrava gens expectant davant de l’entusiasme de l’escolanet.
-“No, explica’t...”

-“Vaig llegir –va continuar Marcos- que a Barcelona hi ha una acadèmia on s’ensenya a parlar els gossos. Cert que vostè sempre ha dit que al Lealnomés li falta parlar?”

-“Certament –li respon el mossèn- És un gosset molt llest que t’entén a la primera i aprèn tot allò que li ensenyes amb rapidesa... Però...”.

Marcos. -“Mossèn, què li semblaria si Leal anés a questa acadèmica de Barcelona per aprendre a parlar?

Mossèn Mariano.- “Però jo no puc abandonar la parròquia... Me dec a les meves feligreses... A més, Barcelona és una ciutat molt gran per a mi i jo no sabria moure’m per allí. A part dels diners que costaria...”

M. –“No es preocupi mossèn, ja me’n encarregaria jo de tot...”. I els diners...? Segur que té algun raconet...

M.M. –Tu aniries a portar Leal a Barcelona?”

M. –“Sí home, sí; es clar... Jo me’n ocuparia de tot... Aniria les vegades que fos necessari a Barcelona. Què li sembla si truco per assabentar-me de les condicions?

M.M. -“Perfecte, perfecte...”

Passen els dies i al mossèn se’l veu neguitós en espera de les noves que li pot portar Marcos. Finalment, un dia, Marcos truca a la porta de la rectoria.

M.M. – “Passa, passa... Què m’expliques de nou xiquet?”

M. –“Tot solucionat. He trucat al telèfon que hi havia a la revista i me va atendre una senyoreta molt simpàtica. Em va explicar que per al curs que ve –que començarà a partir del 15 de setembre- encara queden places lliures. Jo mateix l’aniria a portar i llavors s’ha de pagar la matrícula i les despeses del primer trimestre per anticipat... Es clar que si no pot pagar-ho tot de cop...”. El més dur per als dos és que no podrà tornar a casa fins que s’acabi el curs... El contacte amb els altres gossos del poble podria fer-li perdre tot el que haurà aprés fins aquell moment. Si el porto jo, només jo el podré anar veure al final de cada trimestre. Llavors m’informaran dels progressos de Leal i sobre les possibilitats futures...”

M.M. –“Home, massa bé no me va, la veritat, però tinc uns petits estalvis... Més o menys, quan me costaria? Sense cap mena de dubte el més dur serà separar-nos... Pensa que portem 6 anys junts... Encara recordo el dia que me’l va regalar la meva neboda de Cinctorres... És fill dels gossos pastors de son pare... Uns gossos molt intel·ligents...

M. -“Miri, ho tinc comptat: 10.000 pessetes de la matrícula, 2.000 pessetes del material didàctic i, finalment, 5.000 pessetes mensuals per menjar i dormir. En total 27.000 pessetes”.

M.M. –“Bé, quan arribi el moment te’n donaré 30.000; la resta per a les despeses del viatge, dinar, etc.”


M. –“Bé, si ho creu convenient...”


(El proper diumenge, més) 

LA NOSTRA RIBERA 80






EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. PREÀMBUL

Aquest acudit me’l van explicar, no recordo qui, fa molts i molts anys. Durant tots aquests anys l’he explicat moltes vegades. Per exemple, mon fill Albert, quan era menut m’he demanava que li expliqués de tant en tant. Recordo que un dia, després de sopar a casa els meus amics Paco i Rosa d’Ulldecona, de camí cap Amposta, només sortir d’Ulldecona me va demanar que li expliqués. Vaig acabar quan pràcticament arribaven a Amposta.
Ara, encara li he posat més pa que formatge, així que l’he fet una mica més llarg de com el solia contar.
Evidentment els fet que s’explica és fictici. És un acudit, només això. Per tant, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Els personatges també són ficticis.
No crec que hi hagués cap capellà al Mas de Barberans que es digués Mariano. Aquest nom li he posat per Mariano Cantero, veí de Mas, amic i tant anticlerical com jo. Marcos és el nom més tradicional del Mas i es posa en honor al seu sant patró. Tot i que a l’actualitat se posa Marc, en aquell temps se posava en castellà.
En canvi el nom de Benjamín al conductor d’autobusos no és casual. Benjamín era (és) de Rossell i feia de cobrador de l’autobús de la Hife que feia la línia d’Ulldecona a Vinaròs. Quan l’empresa d’autobusos va decidir suprimir la figura del cobrador, va passar a ser el conductor de la línia del Mas de Barberans a Tortosa. Se va acabar casant al Mas i es va quedar a viure al poble. El vaig conèixer gràcies a Paco d’Ulldecona que havia viatjat amb ell durant molts anys.
El nom del gosset se’m va ocórrer quan me vaig disposar a escriure l’acudit. Mai li havia posat nom. La seva raça tampoc la tenia clara, però al final vaig pensar que bé podria ser un gos de pastor (com un gos d’atura català o similar) 



(Aquesta nit el Capítol I)  

BORNOS 26