dimarts, 3 de gener de 2017

Aznar i la síndrome Justin Bieber

Amb la seva renúncia a la presidència d'honor del PP, l'exlíder ha clavat l'enèsim cop mestre a Rajoy per recordar-li qui segueix sent el rei


Mentre Mariano Rajoy es disposava a presidir l’últim Consell de Seguretat de l’ONU, reclamava una solució humanitària per a Alep, receptava estabilitat per guanyar en el gran joc de la seguretat mundial i es feia selfies passejant en pla casual per Manhattan, José María Aznar planejava el seu enèsim cop mestre per robar-li els titulars l’endemà i recordar-li qui segueix sent el rei. Podia haver deixat la seva renúncia a la presidència d’honor del PP per al dia 22, però ni tan sols ell s’ha atrevit a competir amb la Loteria de Nadal.
Quan les grans estrelles es queden sense inspiració o sense producte, els falta un bon disc per cantar, un llibre interessant per promocionar o una pel·lícula espectacular per protagonitzar han de recórrer al cop de l’efecte groller, a la polèmica oportunista o a l’escàndol més rústic per fer-se un forat a les portades i assegurar que la seva marca segueixi visible. És la síndrome Justin Bieber, anomenada així en honor a l’ídol adolescent que es va quedar en macarró poligoner d’institut. Aznar acredita tots els seus símptomes.
Fa temps que Aznar es va quedar també sense producte. Però ara opera com una marca global. Necessita mantenir-se en el mercat de l’actualitat i tenir notorietat per facturar les seves substancioses conferències i assessories. Només ho pot fer si conserva l’aparença d’una certa influència en la política del seu país. El 2011 Rajoy va iniciar una esmena silenciosa, però a la totalitat, a la seva cançoneta del miracle econòmic i la recuperació, el seu llibre de les reformes institucionals i fins i tot a la superproducció d’aventures patriòtiques espanyoles que pretenia rodar a Catalunya.
Aznar només li ha anat deixant el recurs a l’exabrupte i l’explotació del morbo. Va començar així una carrera que condueix irremeiablement a la irrellevància o a protagonitzar algun 'reality show'. El pitjor de la síndrome Justin Bieber resideix en el fet que cada vegada exigeix anar més lluny, posar-se una mica més en evidència, per retenir l’atenció d’un públic que s’avorreix facilment. Com més el critica, més serè i assossegat es presenta Rajoy i més marcià i inquietant resulta Aznar.

EN DESBANDADA

L’expresident d’honor no dimiteix, surt en desbandada. Després d’haver convertit la FAES en una subcontracta i d’haver externalitzat els seus serveis com a fundació, el president Rajoy encara un congrés popular al febrer que celebrarà l’exaltació més gran del marianisme mai vista. Suposa massa humiliació. A Aznar no li ha quedat més remei que agafar una mica de distància davant la dolorosa realitat de constatar com el seu llegat es deteriora cada dia entre casos de corrupció i acudits sobre el casament d’El Escorial, mentre el designat Rajoy sobreviu al cataclisme electoral del 20-D, aconsegueix acords amb els socialistes o els nacionalistes, o s’encamina a deixar en la història una empremta de reformes econòmiques i socials bastant més profunda i duradora que la seva, començant pel mercat laboral i seguint per les pensions o l’educació.
L’aznarisme ja només ven realment entre l’esquerra i el nacionalisme. Els votants progressistes han resultat ser el seu públic més fidel. Sempre estan disposats a escandalitzar-se amb la seva penúltima boutade i semblen ser els únics que realment se’l prenen seriosament. Al PP ja no li queden gaires que li facin cas. Tots estan massa ocupats aclamant l’inquilí de la Moncloa o intentant desxifrar els seus llegendaris silencis. A Aznar ja només l’aplaudeix la confraria de damnificats per la temible abraçada de Rajoy –ni una mala paraula, ni una bona acció– i un grapat de fidels i de groupies que afirmen veure un hereu de Friedrich Hayeck o el mateixLudwig von Mises en la caricatura d’un expresident que fa una dècada que va repetint la mateixa exigua col·lecció de llocs comuns i mitja dotzena de superxeries econòmiques pseudoliberals.

UNA BADADA FATAL

Aznar no n’ha après gaire durant aquests anys. Segueix cometent el mateix error que quan va abandonar el planeta Terra per convertir-se en un gran líder mundial amb Tony Blair i George Bush i va nomenar Mariano el seu representant a Espanya: subestimar el seu successor. És la mateixa pífia fatal pròpia de tots els integrants de la llarga llista de víctimes polítiques d’un depredador amb una habilitat mortífera: tots ells van morir convençuts que era Rajoy qui estava en perill, quan, en realitat, el perill és Mariano.
On hi havia l’estratègia calculada d’un aspirant a la successió coneixedor que la millor tàctica de supervivència a la cort és fer-se un Jo, Claudi –no semblar mai més llest que l’emperador i tartamudejar quan et pregunta–, Aznar només hi va veure un registrador incapaç de complir un altre destí que no fos el de preservar el seu llegat.Aznar creia llavors que el PP era ell i que sempre ho seria. Ho segueix creient. Rajoy sabia llavors, com ho sap ara, que tu no elegeixes el partit, el partit t’elegeix a tu. El PP és un partit tallat amb un patró antic. No perdona a qui sempre es vol salvar ell primer.