diumenge, 29 de gener de 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL I

Mossèn Mariano, capella del Mas de Barberans, tenia una gran devoció pel seu gosset Leal.
Leal era com el fill que mai tindria. El tenia amb molta més estima que el seu cosí del Forcall, amb qui havia crescut i amb qui havien muntat tot tipus de correries abans d’entrar al seminari de Tortosa.
Un matí de diumenge, mossèn Mariano va l’església de Sant Marc disposat a oficiar la missa. Quan entra a la sagristia es troba amb Marcos, l’escolanet més gran de la parròquia. Marcos era llest com una mostela, però entremaliat com ell tot sol. La relació entre mossèn Mariano i Marcos mai havia estat massa bona. Com es diu vulgarment, clatellot que donava el capellà, clatellot que acabava replegant l’escolanet. Només arribar ja li va maldar perquè se’n va adonar de que algú havia fet un tast del vi de missa. Potser per això, sempre mirava d’arribar una mica abans, però aquell diumenge s’havia entretingut més del compte amb Leal.  
Com ja he explicat, mossèn Mariano no tenia gran estima per Marcos. Si el mantenia com escolà era perquè sa mare era molt devota i anys enrere havia presidit la Confraria del Sagrat Cor.  
Cansat d’aquella situació, un dia Marcos va pensar com podia arribar a guanyar-se les simpaties i favors del mossèn. De sobte li va venir una idea al cap... Només faltava polir-la una mica i donar-li forma definitiva....
Tot va començar abans de la missa en honor a l’Apòstol Santiago, patró d’Espanya. Aquell dia, només arribar mossèn Mariano a la parròquia,Marcos sé li apropa i li parla així:

-“Mossèn, mossèn... ! Sap què vaig llegir l’altre dia a una Diez Minutos?”

Mossèn Mariano es mostrava gens expectant davant de l’entusiasme de l’escolanet.
-“No, explica’t...”

-“Vaig llegir –va continuar Marcos- que a Barcelona hi ha una acadèmia on s’ensenya a parlar els gossos. Cert que vostè sempre ha dit que al Lealnomés li falta parlar?”

-“Certament –li respon el mossèn- És un gosset molt llest que t’entén a la primera i aprèn tot allò que li ensenyes amb rapidesa... Però...”.

Marcos. -“Mossèn, què li semblaria si Leal anés a questa acadèmica de Barcelona per aprendre a parlar?

Mossèn Mariano.- “Però jo no puc abandonar la parròquia... Me dec a les meves feligreses... A més, Barcelona és una ciutat molt gran per a mi i jo no sabria moure’m per allí. A part dels diners que costaria...”

M. –“No es preocupi mossèn, ja me’n encarregaria jo de tot...”. I els diners...? Segur que té algun raconet...

M.M. –Tu aniries a portar Leal a Barcelona?”

M. –“Sí home, sí; es clar... Jo me’n ocuparia de tot... Aniria les vegades que fos necessari a Barcelona. Què li sembla si truco per assabentar-me de les condicions?

M.M. -“Perfecte, perfecte...”

Passen els dies i al mossèn se’l veu neguitós en espera de les noves que li pot portar Marcos. Finalment, un dia, Marcos truca a la porta de la rectoria.

M.M. – “Passa, passa... Què m’expliques de nou xiquet?”

M. –“Tot solucionat. He trucat al telèfon que hi havia a la revista i me va atendre una senyoreta molt simpàtica. Em va explicar que per al curs que ve –que començarà a partir del 15 de setembre- encara queden places lliures. Jo mateix l’aniria a portar i llavors s’ha de pagar la matrícula i les despeses del primer trimestre per anticipat... Es clar que si no pot pagar-ho tot de cop...”. El més dur per als dos és que no podrà tornar a casa fins que s’acabi el curs... El contacte amb els altres gossos del poble podria fer-li perdre tot el que haurà aprés fins aquell moment. Si el porto jo, només jo el podré anar veure al final de cada trimestre. Llavors m’informaran dels progressos de Leal i sobre les possibilitats futures...”

M.M. –“Home, massa bé no me va, la veritat, però tinc uns petits estalvis... Més o menys, quan me costaria? Sense cap mena de dubte el més dur serà separar-nos... Pensa que portem 6 anys junts... Encara recordo el dia que me’l va regalar la meva neboda de Cinctorres... És fill dels gossos pastors de son pare... Uns gossos molt intel·ligents...

M. -“Miri, ho tinc comptat: 10.000 pessetes de la matrícula, 2.000 pessetes del material didàctic i, finalment, 5.000 pessetes mensuals per menjar i dormir. En total 27.000 pessetes”.

M.M. –“Bé, quan arribi el moment te’n donaré 30.000; la resta per a les despeses del viatge, dinar, etc.”


M. –“Bé, si ho creu convenient...”


(El proper diumenge, més)