dilluns, 30 de gener de 2017

Els comuns i el referèndum

Periodista de 'Crític'

És una contradicció defensar l'acció directa davant de lleis injustes i apostar només per un referèndum si l'aprova l'Estat


El referèndum s'ha convertit en la pedra de toc de la política catalana. Com assenyala una recent enquesta a EL PERIÓDICO, es tracta d'una demanda compartida per un 84% de la població. És evident que l'escenari preferible seria la realització d'un referèndum acordat amb l'Estat. Però davant la constatació que això no serà possible a curt o mitjà termini, els seus partidaris tenen dues opcions: ajornar la reivindicació fins que a Espanya hi hagi una altra correlació de forces, o impulsar-lo des de les institucions catalanes malgrat l'oposició del Govern.
Els partits independentistes (Junts pel Sí i la CUP) aposten per aquesta última via. Els contraris a la independència (el PSC, Ciutadans i el PP) s'hi oposen frontalment. Però hi ha un actor central en la política catalana que no es defineix completament: els comuns. Un espai on conviuen 'indepes' i no 'indepes' i on sobre el paper tothom és partidari del referèndum. Però, al mateix temps, per als comuns la qüestió nacional no és l'element central, i la polarització en aquest eix crea tensions i contradiccions internes.
En els comuns són moltes les veus que no veuen clara l'aposta pel referèndum impulsat per les institucions catalanes. Els motius són diversos: perquè no serà efectiu o no es podrà fer, perquè la desobediència civil és una cosa que es pot fer des del carrer però no des de les institucions, perquè reforça el lideratge convergent, perquè gran part de l'electorat al qual es dirigeixen els comuns no l'entendrà... No obstant, en aquest cas, no deixa de ser una contradicció que un espai polític arrelat en l'activisme, que sovint ha defensat l'acció directa davant de lleis injustes, només aposti per realitzar un referèndum si això es fa amb l'aprovació de l'Estat.

EL DIAGNÒSTIC

L'anàlisi del món Podem i els comuns era que després del 15-M existia una "finestra d'oportunitat" perquè els moviments socials que durant anys havien mirat d'incidir en la política "des de fora" fessin el salt a les institucions. El diagnòstic era correcte: la finestra existia i el salt (a mitges) s'ha completat. Però si ara això no es tradueix en polítiques trencadores (i el referèndum ho és), és lícit preguntar-se quin sentit haurà tingut aquesta aposta. Perquè si avui és la impossibilitat de fer un referèndum perquè no es pot desobeir des de les institucions, demà serà la impossibilitat de remunicipalitzar l'aigua o de nacionalitzar les elèctriques. ¿Quin sentit haurà tingut saltar per aquesta finestra si no era per subvertir les servituds dels partits hegemònics del règim del 78?
La pregunta també val per a la CUP, que en les pròximes setmanes es veurà en la disjuntiva de recolzar o no uns pressupostos de CDC i ERC molt allunyats del seu ideari. Si cinc anys després del 15-M comença a constatar-se que des dels palaus no es poden aplicar polítiques de transformació, hi haurà qui es preguntarà si hauria tingut més sentit seguir lluitant des dels carrers.