dimarts, 3 de gener de 2017

OPTIMITZAR RECURSOS

L’eficàcia d’un govern no s’ha de valorar en la quantitat de gasto que destina per a cobrir determinades necessitats dels seus ciutadans, sinó en la optimització i racionalització d’aquest gasto. De vegades gastant menys sé poden cobrir moltes més necessitats. Com? Centralitzant les compres, deixant de pagar comissions, evitant despeses supèrflues...
Un exemple. Durant el govern d’Aznar, el Ministeri de Treball i Serveis Socials destinava grans quantitats de diners per a fer publicitat sobre les pensions. Amb l’arribada de Zapatero es va deixar de contractar publicitat d’aquest tipus i d’aquesta manera s’estalviaven uns diners que es destinaven a engreixar la vidriola de les pensions. Segurament era un percentatge molt baix si tenim en compte tot el muntant del capital destinat a pensions, però sempre és millor poca cosa que res. I, a sobre, me sembla un vergonya que algú pagui en diner públic campanyes institucionals d’autobombo, com feia el PP sobre aquest tema.
Aquest preàmbul me dóna l’excusa perfecta per a explicar-vos un acudit que, de fet, era la meva intenció inicial, tot i que sempre va bé una petita explicació per a posar el lector en situació. L’acudit, com no podia ser d’una altra manera, va sobre l’optimització de recursos.

Uns directius d’una important entitat financera estaven dinant a un restaurant de luxe. De sobte un dels comensals se’n adona que un cambrer portava una cullereta de postres a la butxaca superior de la seva armilla. En principi no li va fer més cas, però fixant-se amb el cambrer que servia a la taula del costat, veu que també aquell portava una cullereta de postres a la mateixa butxaca. Segeix mirant i tots els cambrers que servien a la sala la portaven. Encuriosit, crida l’atenció del cambrer que servia a la taula i li pregunta:

-Me’n he adonat que tots els cambrers porteu una cullereta de postres a la butxaca superior de l’armilla... És per alguna cosa?

-Efectivament –li respon el cambrer-. Fa unes setmanes l’empresa ens va enviar a fer un curs d’aquests d’optimització de recursos... Com els que solen fer els treballadors de la seva empresa... I ens van dir que una de les coses que els cau més al terra als clients és precisament la cullereta de postres... Si cada vegada que els hi cau has d’anar a la cuina a buscar-ne una, tot és temps que perdem... Així, si ja la portem, només cal canviar-la i la que ha caigut al terra la deixem a la cuina la propera vegada que hi entrem.

-Ah! Ho entenc... Ho entenc... No està mal pensat...

Al cap d’una estona, el mateix directiu se’n adona que de la bragueta del cambrer li sortia una veta d’uns 3 o 4 centímetres. Durant uns instants va recorrent amb la mirada els altres cambrers i veu que també portaven una veta que els hi sortia de la bragueta. Torna a cridar l’atenció del cambrer que els hi servia la seva taula i li torna a preguntar:

-I la veta que us surt de la bragueta... També té que veure amb l’optimització de recursos?

-Efectivament, senyor –li respon el cambrer-. Al curset ens van explicar que cada vegada que anem al wàter, entre abaixar-nos la cremallera de la bragueta, treure’ns la pistola, pixar, amagar-nos la pistola, pujar-nos la cremallera i rentar-nos les mans, es perdia massa temps. Així que recomanaven als propietaris del restaurant col·locar un dispositiu que s’acciona estirant la beta. Llavors, quan anem a pixar, només cal estirar la beta, s’activa el dispositiu surt la pistola sense que l’hagis de tocar i d’aquesta manera no cal que té rentis les mans, per la qual cosa les visites al senyor Roca són molt més ràpides...

-Interessant –comenta el directiu de l’entitat financera-. Molt interessant...

De totes formes, alguna cosa no li queda clar i el fa rumiar una estona. No sap si preguntar-ho o no al cambrer, potser perquè pensa que la resposta que li donarà no serà del seu grat... Però al final es decideix a fer-ho:

-Personi una vegada més... Potser pensarà que sóc un pesat... Però hi alguna cosa que em fa bellugar el cap... M’ho ha explicat tot molt bé i ho entès a la perfecció, però... No m’ha dit que fan vostès per a tornar-se-la a col·locar la pistola al seu lloc...


-Ah! Això!... Miri... Al curs d’optimització de recursos no ens ho van explicar, potser perquè volien que cadascú de nosaltres utilitzés el millor recurs possible i el que més a ma tingués... Jo no sé que fan els altres companys, però jo, per amagar-me la pistola faig servir la cullereta de postres...