Periodista
El divendres 23, el president Puigdemont va convocar una «cimera» àmplia d’independentistes i sobiranistes. El punt d’unió era l’exigència d’una consulta. Al finalitzar, va afirmar que la prioritat de tots era aconseguir un referèndum legal i pactat. ¿Era l’inici d’una prudent «radualització» després de l’admissió (a mitges) per part de la vicepresidenta que el PP es va equivocar amb l’Estatut del 2006? ¿Érem davant d’un conat de rectificació lenta per les dues parts? ¿O només va ser el preu que calia pagar per la fotografia amb Ada Colau i els comuns i la sensació d’eixamplar el suport?
Menys d’una setmana després, el dijous 29, vam tenir la resposta quan JxSí i la CUP afirmaven haver arribat a un acord sobre la llei de transitorietat jurídica –que permetrà abandonar la legalitat espanyola i passar a una ignota legalitat catalana–, però ni la comunicaven al Parlament ni la feien pública perquè no pogués ser recorreguda. Voler negociar un referèndum i al mateix temps acordar la llei de desconnexió –l’autèntica declaració unilateral d’independència, segons va dir un dia Marta Rovira– és no només ser incoherent, sinó patir una notable desconnexió cerebral.
Hi ha una explicació. Interessa la foto amb Colau per a la propaganda, però no es pot faltar al que s’ha promès a la CUP de pactar la llei de transitorietat abans de final d’any. El pragmàtic Puigdemont, que de vegades sembla un ambiciós negociant, vol al mateix temps la foto amb Colau i conservar el seu coll. I aquest coll el va posar Artur Mas en mans de la CUP fa ja un any.Enquestes ¿On porta aquesta eixelebrada incoherència? Primer, al fet que l’independentisme sembli cada dia menys seriós. I menys intel·ligent. EL PERIÓDICO ja va publicar fa poc una enquesta que els devia fer repensar la seva estratègia, ja que el 46% dels catalans –molts– se senten independentistes, però no així el 51,6%. I el mateix dia en què es va anunciar el pacte de la llei de transitorietat es coneixia una altra enquesta ni més ni menys que del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat que mostra una cosa similar: el 45,3% vol una Catalunya independent, però el 46,8% no. I l’adhesió a l’independentisme que –CEO dixit– va arribar al 57% l’octubre del 2012, després de la primera manifestació multitudinària de l’11-S i en el punt més fort de la crisi, tendeix a la baixa des d’aleshores.¿És assenyat arrossegar Catalunya a un xoc de trens amb Espanya, que pot tenir conseqüències desagradables, quan la meitat dels catalans no volen la independència i un referèndum els partiria en dues meitats? No, llevat confiança cega en el teorema Forcadell: l’Estat espanyol sempre reacciona amb supèrbia i irrita. Ficarà la pota i l’independentisme no aconseguirà la independència –ni el referèndum, que no es farà–, però sí repetir l’ajustada majoria parlamentària actual i continuar manant a la Generalitat i TV-3. ¡Qui dia passa, any empeny!
Però, segons el CEO, això tampoc serà fàcil perquè els independentistes treuen quatre punts menys que el 2015 i es queden en el 43,6%.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada