dimecres, 11 de gener de 2017

QUE TORNEN, QUE TORNEN...

Es diu que els vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els necessita.
Així ho va anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola és: España antes roja que rota...  I tot sembla indicar que va camí de trencar-se.
Mireu per on, superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar. Espanya el necessita més que mai!
Primer va renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència de la FAES (la fàbrica de idees dels populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els catalans. Més ma dura és el que es necessita.
No sé si fent el joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se la Maridolo són el terrorisme gihadista i l’independentisme català.
De moment tot indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.

I a Catalunya qui es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol cosa per tal de tornar a manar. Un altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.  
PDeCat no és Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al nivell adequat.
Les CUP li van dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar finalment per a no tornar a repetir eleccions.
Tot i que ara els sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant, impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.
Però com ja he dit, a Mas ganes no li falten.


Que tornen, que tornen...