diumenge, 29 de gener de 2017

TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 
Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.
És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.
Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.
Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...
En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...
Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.
Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.
Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.
De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)
Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.
Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.
Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...