divendres, 13 de gener de 2017

ZONA DE FUMADORS (Segona part)

(Continua d'ahir)

Vaig començar a treballar a Tortosa i una bona part dels meus companys fumaven. Per aquell temps jo ja tenia una malaltia respiratòria, però aquest fet no importava a ningú... O quasi que a ningú, ja que potser, alguna vegada, algun company va tornar al paquet la cigarreta després de treure-la perquè jo hi era present... Però segur que van ser tan poques vegades.

-Us importa si fumo?

Solien preguntar més d’un fumador o fumadora... Però s’encenia la cigarreta sense esperar la resposta. De vegades te’l miraves estupefacte... Però tot i la cara que feies, ell (o ella) a la d’ell, la resta no l’importàvem.
Allà pels anys 90 es va regular la prohibició de fumar als centres oficials, els que depenien d’una administració pública. La majoria dels meus companys fumadors, sé la saltaven sempre que volien i, a sobre, si els cridava l’atenció, encara feien conya.
Durant la primera dècada del 2000 se’n va fer una altra una mica més restrictiva. Als bars, per exemple, hi havia zones de fumadors i no fumadors diferenciades. Però com havia passat sempre, la majoria de fumadors s’ho saltava sovint. Sobre tot als autocars, quan té desplaçaves per assistir a alguna manifestació, sobre tot sindical, els fumadors se’n anaven cap a la part del darrere. Al principi la fum era pràcticament imperceptible, però tal com anava passant el temps, té molestava més. Tot i això, els fumadors pensaven que se’ls perseguia... Que ells no feien res de dolent... Com si haver d’aguantar la seva fum, sobre tot les persones com jo, amb problemes respiratoris, no fos una situació greu.

Finalment es va aprovar una nova llei que encara restringia més els llocs on es podia fumar. És veritat que un part de fumadors s’ho van anar deixant paulatinament, però d’altres no i, a aquests, encara els has d’aguantar moltes més vegades de les que voldries fer-ho.
Si me seguiu habitualment, potser recordareu que una vegada me vaig queixar perquè els meus companys de sindicat fumaven al restaurant de Tivenys on es feia cada anys el sopar de Nadal. Al final l’ambient arribava a ser totalment irrespirable, sobre tot per a mi. La solució va ser dràstica: Ja no m’hi van convidar més!
Els dos darrers anys he hagut d’aguantar l’ambient carregat del Casino d’Amposta la nit de Cap d’any.

-És que com és un local privat é pot fumar- me diuen-.

Home, podran fumar els socis quan no facin esdeveniments oberts a al públic en general! Vaja, crec jo...
Aquest any per a més inri, es van d’haver d’obrir finestres amb el fred que feia al carrer...
Però és igual. Sigui com sigui, on sigui i quan sigui, sé que contra els fumadors tinc la batalla perduda. Ja fa temps que me vaig donar per vençut.

Segur que si ets no fumador m’entendràs perfectament i si ets fumador, no pretenc que m’entenguis... 

Tu a la teva... O és que no ho fas sempre així? 

(Continuarà demà