dissabte, 25 de febrer de 2017

Esperant el PSOE

Professora de Ciència Política (UV) i analista d'Agenda Pública.

Aquest cap de setmana, amb la celebració del divuitè congrés del PPi de la segona Assemblea Ciutadana de Podem, pràcticament es pot donar per tancada la fase de conclaves dels principals partits espanyols a l’espera del congrés que el PSOE celebrarà previsiblement durant el mes de juny vinent. Tant Ciutadans com el PP i Podem han fet balanç del passat cicle electoral, han fet alguns canvis organitzatius, han afinat la seva línia ideològica i estratègica i han seleccionat la direcció que ha de pilotar els respectius partits en els pròxims anys.
Ciutadans, després del salt al conjunt de la política espanyola, s’ha convertit en un partit d’àmbit estatal, malgrat els seus orígens catalans. I ha sigut capaç de fer-ho sense causar gairebé oposició interna, sense faccions territorials –encara– i havent reafirmat el lideratge d’Albert Rivera i de la matriu catalana, no en va Inés Arrimadas ha sigut designada portaveu nacional. El seu principal desafiament no és en clau interna, sinó del costat de l’oferta. En el seu congrés ha abandonat el referent socialista i ha optat per reforçar el component liberal en un clar intent per marcar perfil enfront del PP, partit amb el qual es disputa gran part de l’electorat i davant del qual corre el risc de ser fagocitat.
Per la seva part, el PP ha superat amb èxit una de les etapes més difícils de la seva història. Després d’una discutida gestió de la crisi econòmica, afrontant l’emergència d’un nou partit que aspira a ocupar part del seu espai, assetjat per nombrosos escàndols de corrupció i ignorant la qüestió catalana, el partit, encara que ha retrocedit, ha aconseguit mantenir la seva veta electoral, unes notables cotes de poder i una elevada cohesió interna. Tot això ha permès consolidar el lideratge de Rajoy i ajornar el debat al voltant de la successió malgrat que la direcció s’hagi anat renovant i rejovenint.
L’APOSTA MORADA
Res a veure amb els pacífics congressos de PP i de Ciutadans la disputada assemblea de Podem. On s’han batut diverses opcions organitzatives, estratègiques i fins a cert punt ideològiques que, si bé podrien haver fracturat el partit, han culminat amb una àmplia victòria de Pablo Iglesias, igual que va passar a Vistalegre 1, i amb la derrota d’Íñigo Errejón, el ja exnúmero dos de la formació que ara està a l’espera de destí. S’imposa una visió més monolítica del poder i una aposta per convertir Podem en el referent de l’esquerra a Espanya.
Però, ara, i igual que en la famosa obra de Samuel Beckett, tots aquests partits que ja han fet els seus deures estan esperant elPSOE perquè tots estan condicionats per aquest partit. El PP, per veure si dona suport als Pressupostos, una cosa que els socialistes han de decidir abans de celebrar el seu congrés. Ciutadans, per si es queda sol al costat del PP i, en lloc de ser un partit frontissa, passa a ser vist com un apèndix. I Podem espera per veure si els socialistes es trenquen i li resulta més fàcil aconseguir l’anhelat 'sorpasso'.