diumenge, 12 de febrer de 2017

LO GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. Capítol III


L’autocar de Benjamín està entrant al poble. Marcos, des del passadís de l’autobús veu al mossèn esperant... Se’n adona de que està molt neguitós.

-“Segur que ja deu de fer al menys ½ hora que s’espera”. –Pensa Marcos-.  

L’autobús para i mossèn Mariano es dirigeix ràpidament cap a la porta. Quan Marcos baixa no pot reprimir donar-li una abraçada. Mai abans l’havia abraçat...  

M.M.- “Con ha anat?”

M.-“Molt bé... Trobo que millor impossible...”

M.M.- “Conta, conta...”.  

M.- “Només arribar m’han donat una fulla per a que posés totes les seves dades. A dal de tot, i en lletres roges ja posava: Leal. Només vaig d’haver de copiar-les de la cartilla que me va donar vostè. Després ens van fer passar a una petita estança on li van fer una primera avaluació per a poder verificar el seu coeficient d’intel·ligència. Van concloure que era un dels gossets més intel·ligents que havien vist i que les possibilitats de poder parlar eren extraordinàriament grans...
El capellà l’escoltava amb molta atenció sense interrompre’l en cap moment. De vegades semblava que no l’escoltava i que pel seu cap només passaven les imatges de tot allò que li contava Marcos com si fos una pel·lícula de cine...

M.M.-“ I què més?, Què més?” 
   
M.- “Bàsicament ja està tot. El moment d’acomiadar-nos va ser molt dur. Va quedar molt trist, però me van dir que era normal i que això passava amb tots els gossets...”.

M.M.- “I a partir d’ara què?”

M.- “ Me van dir que havia de tornar pels voltants de Nadal. Si tot va bé, serà el moment de pagar el segon trimestre... Només en el cas de que se’n adonessin de que Leal no progressa com cal, tornaria cap a casa amb ell... Però me van assegurar que això no passarà... És massa intel·ligent per a que això passi...

M.M.- “Què m’has de contar...?”

M.- “Segons els responsable de l’acadèmia les possibilitats de Leal són extraordinàriament grans i que en poc temps ja començarà a dir les seves primeres paraules... Paraules bàsiques, tal com passa amb xiquets quan són menuts: pipi, caca... Bé ja sap... 

M.M.- “Sí, sí... Perfectament... Bé, quan arribi el moment de tornar ja m’ho recordaràs...”.

M.- “Troba què farà falta...? Ja se’n recordarà vostè, ja ho veurà...”

No cal ni dir-ho que aquell escolanet que sempre replegava la primera hòstia que repartia el capellà (i no precisament consagrada) va passar a ser-ne el favorit d’aquest.
Efectivament, després de la missa de la celebrada festa de la Immaculada Concepció, ja dintre de la sagristia, mentre el mossèn s’estava traient la casulla i la resta de la vestimenta litúrgica, crida l’atenció de Marcos.

M.M.- “Escolta Marcos, ja has pensat quin dia aniràs a Barcelona? Els dies se’m fan eterns... Tot i que me vaig voler mentalitzar, tan de temps sense Leal no ho puc aguantar... Sense saber-ne res... Si ell també m’enllora...”

M.- “Tranquil·litzes mossèn que ja queda poc. Si a vostè li sembla bé, havia pensar en marxar el dia 21... O 22... Per a poder estar aquí per a la missa del Gall...”.

M.M.- “Sí, sí... Potser el 22 estaria bé... El dia de la rifa... Quan diners trobes què necessitaràs?”

M.- “A veure, no ho sé... Imagino que si tot va bé el segon trimestre serà més car... Ja sap, més nivell d’estudis... Els llibres també seran més cars... Això sí, la matrícula ja no caldrà pagar-la... No ho sé... L’altra vegada me va donar 35.000 pessetes, no?”

M.M.- “30.000... Van ser 30.000...”.

M.- “Ah! Sí... És veritat... Van ser 30.000...”. No ho sé, unes coses per les altres trobo que amb 30.000 ja n’hi hauria prou...”.

M.M.- “Mira: És igual... Te’n donaré 35.000... Sí sobra alguna cosa i ho creus convenient els hi pots donar propina... Què té sembla...?”

M.- “Me sembla perfecte, mossèn. Ja estic comptant les hores que queden per a veure el gosset...”
M.M.- I jo... I jo... Recorda-te’n de trucar què l’altra vegada no ho vas fer...

Els Xiquets del Col·legi de Sant Ildefons encara no havien començar a cantar els números de la rifa quan Marcos ja estava a dalt de l’autocar de Benjamín camí de Tortosa. Només pensava en arribar a Barcelona per a repetir les mateixes experiències viscudes uns mesos abans.

Una vegada a Barcelona tot va ser disbauxa, freqüentant tots els antres on hi havia vici i perversió... Dones i joc... Droga i rock and roll... Tot i que la cantarella cansina dels xiquets de Sant Ildefons s’escoltava per totes les televisions i ràdios, Marcos ni la sentia... El seu únic propòsit era passar-s’ho bé amb els diners que li havia donat el capellà...
L’arribada al Mas va ser idèntica a la vegada anterior. El mossèn l’esperava neguitós al peu del bus esperant les noves que li portava Marcos de Leal. L’escolanet es mostrava exultant i ansiós per explicar-li al mossèn l’evolució dels estudis del gosset.

M.- “Mossèn: No s’ho creurà...! Només veure’m se’m ha tirat a sobre... M’ha reconegut! Després de passar pel despatx del caixer del centre, m’han fet passar pel despatx del director i més tar pel del cap d’estudis... O va ser a l’inrevés... Ja no ho recordo... Va ser tant emocionant que des d’aquell moment la meva vida és un sotrac (trasbals) Visc a un núvol...

M.M.- “Però explica’t xiquet, com has vist a Leal...?”

M.- “Bé, molt bé mossèn. Perfecte... Trobo que fins i tot s’ha engreixat... Sé nota que l’alimenten i el cuiden bé... Com li anava dient, vaig parlar amb el cap d’estudis i amb el director... No sabien com lloar-lo... Què si era el millor gosset que havien vist mai... Què quina capacitat tenia d’assimilar tot allò que li ensenyaven... Ja diu paraules, tot i que encara no coordina frases... Però quan diu alguna cosa ho diu clar... Se’l entén a la perfecció... Què sí continua progressant així, prompte ja es podrà portar una conversa amb ell... Tot i que molt elemental, anem a veure... Però molt bé... Tots molt contents...”.

M.M.- “I jo, i jo... Jo també estic molt content pel que m’expliques. Era el que jo volia... El que jo esperava... El que jo desitjava... Renoi que content que estic... Només el fet de que encara ens separen 6 mesos per a retrobar-nos pot amb l’alegria d’aquest moment. Però si tot va així, val la pena esperar...”

M.- “Mossèn: Si vol, d’aquí tres mesos hi pot anar vostè...”


M.M.- “No. Ja saps que me dec a la parròquia i a les meves feligreses... Només caldria que el dia que m’absentés es morís algú... No, no... Ja està tu per això... Me’n refio completament de tu... M’esperaré... A més ja saps que ens van aconsellar de que hi anés sempre el mateix...”