dimecres, 15 de febrer de 2017

Puigdemont i la democràcia espanyola

Periodista

Al president li sobra rauxa i li falta no només seny sinó memòria històrica


El president de la Generalitat va llançar ahir una arenga contra la democràcia espanyola, que, va dir, està malalta i té un error estructural que ve de lluny: no es va fer neteja en la Transició. Carles Puigdemont va ser agressiu, i té la seva lògica, perquè és públic i notori que per al separatisme el judici del 9-N és el tret de sortida d’una revolta permanent que ens portarà per la via directa al referèndum unilateral.
Anem per parts. És cert –ho va dir Miquel Iceta– que un judici així no té precedents a Europa, però tampoc abunden els països en què els governs fan cas omís dels tribunals. I té gràcia que el president independentista renyi Inés Arrimadas perquè Ciutadans ha passat de ser socialdemòcrata a liberal, quan el seu partit no solament ha mutat de catalanista del peix al cove a separatista, sinó que ha canviat de nom i fins i tot ha expulsat el seu pare fundador. A Puigdemont li sobra rauxa i li falta no només seny, sinó memòria històrica. ¿No recorda que algun alcalde de Franco va acabar de conseller amb Convergència?
Sí, la democràcia espanyola està una mica malalta quan el seu Govern es va veure impel·lit a demanar al Tribunal Constitucional la il·legalitat d’una consulta participativa que es presentava amb molta pompa però sense cap efecte jurídic. I quan després de tolerar-la –tot i la prohibició– per evitar l’escàndol que algun cos policial hagués de retirar urnes, va incitar la querella per venjar-se que la consulta tingués més èxit del previst –en part per la publicitat que li va brindar la prohibició– i del fet que Artur Mas comparegués en roda de premsa per assaborir la seva victòria.
El Govern del PP no ha sabut pair i afrontar l’onada de desafecció que va produir a Catalunya la sentència parcial contra l’Estatut. I el pitjor: no ha volgut rectificar i redreçar les coses des que va guanyar les eleccions el 2011. Sí, la democràcia té seriosos problemes, perquè bona part de la Catalunya que el 1978 va estar –amb Miquel Roca i Jordi Solé Tura al capdavant– en el pacte de la Constitució té ara com a nord la desconnexió.
Però la malaltia no ni ha únicament en l’antic partit de Fraga, alguns dels dirigents del qual –Aznar inclòs– van votar contra la Constitució, sinó també en els conversos a l’independentisme. Voler transformar unes eleccions autonòmiques en plebiscitàries és molt estrafolari. Encara més proclamar que s’ha guanyat un plebiscit amb el 47,8% dels vots.
I ara Puigdemont i Mas es declaren en rebel·lia de carrer, però després Mas recita una falòrnia davant el tribunal: que en va ser el màxim responsable… però no va desobeir. Tot va ser obra dels voluntaris. No ho criticaré, perquè Mas té dret a voler tornar a ser president de la Generalitat. Però és una explícita confessió que ni ell es creu que la independència ja es pugui tocar amb els dits. Si fos així, declararia que va desobeir ben a consciència i estaria en òptimes condicions per disputar la presidència de la República Catalana.
Puigdemont té raó. La democràcia espanyola ha emmalaltit de poca serietat. A Madrid i a Barcelona.