dilluns, 20 de febrer de 2017

TOT BUSCANT JORDI ÉVOLE

Jordi Évole, me cau bé... Ja me queia bé abans de la gala Volem Acollir retransmesa en directe per TV3 el passat dissabte 11 d’aquest mateix mes i des d’aquell dia encara me cau millor... Dir que el problema de l’acolliment d’immigrants que fugen de la guerra no era un problema de competències sinó que era un problema d’incompetències, va ser una frase brillant, d’aquelles que s’haurien d’emmarcar per a tenir-la ben present i fer-ne ús cada cop que els nostres polítics busquen qualsevol excusa per a no haver de fer el que els hi demanen els ciutadans.
Dissabte vàrem estar a Barcelona. Anar a manifestar-nos per causes justes no és cap novetat, ja que hi hem anat unes quantes vegades, sobre tot quan es tracta de defensar l’Ebre. La manifestació de dissabte era per a reivindicar una causa justa: l’acolliment de milers de persones que fugen de la guerra del seu país i que la Unió Europea té bloquejades a diferents punts de Grècia i Turquia i a qui no es permet entrar per a donar-los-hi asil.  
Li vaig dir a la meva dona que si veiem a Jordi Évole havíem d’anar a fer-nos una foto amb ell. Hi va estar d’acord. Però hi havia un problema: molta gent...
Tot i que la manifestació sortia de la plaça Urquinaona, la capçalera de la manifestació estava Via Laietana avall... Més enllà del que va ser la seu central de la Caixa durant molts anys...
A la meva dona i a mi ens agrada moure’ns per les manifestacions. Si té quedes quiet a un lloc no veus pràcticament res... En canvi, si vas recorrent la manifestació pots veure moltes més pancartes i, evidentment a molts més manifestants i sempre n’hi ha qui dóna la nota, ja sigui pel seu original vestit o per qualsevol curiositat...
Anàvem entrant i sortint. Fent fotos quan creia que l’havia de fer (i ho crec moltes vegades) Però hi va haver un moment que una jove no ens van deixar passar.

-Porteu la polsera lila –ens van preguntar-

Evidentment la resposta era no. No portàvem cap polsera lila...

-Sense polsera lila no podeu passar...

-Cap problema, anem a donar la volta –li vaig dir a la jove-.

Era una manifestació per a reclamar que s'obrissin les fronteres als emigrants i en canvi es tancaven sectors de la mateixa als propis manifestants... Insolit!! 
Era el sector de l’ANC plena de banderes independentistes. Segurament no saben que els humans no tenim banderes... La bandera és un símbol de possessió, de domini... I la manifestació de dissabte era una manifestació de llibertat on el domini no hi tenia cabuda. Anàvem passant les pancartes i en cap d’elles s’hi veia cap polític. Això està bé. El protagonisme l’ha de tenir la gent i no els polítics.  
En arribar a la Mediterrània, la manifestació va continuar pel carrer que va paral·lel a la Ronda Litoral fins el parc de la Barceloneta. Els més agosarats vàrem creuar el vial del passeig Marítim (no exempt de perill, ja que hi circulaven cotxes) i, des d’allí veiérem el vaixell Astral de la ONG Proactiva Open Arms que estava fent temps en espera de que els membres de la Fura dels Baus escenifiquessin un naufragi com els que hi ha a diari per la zona del mar Egeo. Una multitud de gent omplia l’espigó que teníem al davant esperant veure l’actuació del grup teatral.
Decidirem veure l’actuació d’un grup de música folklòrica amb músics de diversos països i, en acabar, després de fer elcorresponent bis, marxarem cap a l’autocar que ens havia portat a Barcelona i que estava aparcat al carrer Pau Clarís, una mica més amunt de la plaça Urquinaona d’on havia sortit la manifestació.
Tot i que ja eren les 6 tocades, pel camí encara ens trobàrem amb un riu de manifestants que es dirigien cap el parc de la Barceloneta. Va ser quan vaig trobar a l’amic Mario Pons i al Pare Jony darrere de la pancarta de la seva fundació: Provocant la Pau.
En arribar a Via Laietana entràrem a un bar. La manifestació encara anava baixant... Ja eren més de les 7 quan, finalment, des del bar, veiérem passar els furgons policials i les ambulàncies. Era el final de la manifestació.
Com sempre, la pregunta que es feia tothom era: Quants manifestants hi havia? I com sempre hi va haver guerra de xifres... 160.000 segons la policia local i de 300.000 a 500.000 segons el organitzadors... Fos quin fos el nombre d’assistents, va ser la manifestació més multitudinària que mai s’havia fet per a reclamar un nou tracte per als emigrants per part de la Unió Europea. Per tant, s’ha de parlar d’èxit.
Entre tanta gent no veiérem a Jordi Évole... Però si d’altres coneguts com el presentador del TN de TV3 Toni Cruanyes o el cantat del grup Txarango Alguer Miquel, amb qui la meva dona es va fotografiar.


Article de Jordi Évole al Periódico d'avui.