dissabte, 18 de març de 2017

Dos dels nostres

Director

Després de la delació de Millet i Montull, el conte que ens explicaran és que tres tresorers de CDC van cobrar comissions per obra pública a l'esquena de Mas

Hi havia una vegada una força política dirigida per gent com cal que sempre va ajustar les seves despeses a les subvencions públiques que rebia. Un partit que va governar Catalunya durant tres dècades sense que ningú, absolutament ningú, fiqués la mà a la caixa, ni tampoc desviés a les seves arques ni un sol euro dels contribuents. Unes sigles impol·lutes que van rebre milionàries donacions d’empreses privades que, oh casualitat, abans o després obtenien sucoses adjudicacions de la Generalitat, però sense que unes i altres tinguessin cap relació.
Cadascú és lliure de creure’s el conte que millor encaixi en el seu imaginari, però tard o d’hora aquest relat haurà de mirar-se cara a cara amb la veritat. I la veritat és que els tres tresorers que ha tingut Convergència durant els últims 20 anys –el desaparegut Carles Torrent i els imputats Daniel Osàcar i Andreu Viloca– estan judicialment assenyalats com a artífexs d’una trama de finançament irregular basat en el cobrament de comissions il·legals a canvi d’obres públiques. Una acusació que ja no formula la pèrfida fiscalia o malèvols jutges conjurats contra el procés independentista, sinó prohoms catalanistes com l’expresident del Palau Fèlix Millet i Jordi Montull. Dos dels nostres.

El tallafoc

Després de la delació de Millet –«els diners anaven a CDC a canvi d’obra pública»–, Montull ha xifrat el lladronici: «Vam passar del 3% al 4% perquè Convergència volia més diners». Les evasives d’Osàcar, tallafoc convergent, han donat peu que Artur Mas proclami la seva pròpia innocència davant els que «van estar robant diners del Palau». Vuit anys ha tingut el president de CDC, i ara del PDECat, per criticar els saquejadors del Palau, però ni un sol retret públic li ha sortit de la boca... mentre ells han guardat silenci.
El cas Palau i la investigació del 3% acrediten un modus operandiconsistent durant molts anys; només varien el percentatge de les comissions i el mètode de cobrament. En lloc de fingir que no va passar, o que va passar sense el seu coneixement, Mas hauria de fer, ara sí, un pas enrere definitiu que salvi el PDECat d’un llast tan pesant.