dijous, 2 de març de 2017

El grau zero dels Pujol

Director adjunt

Qui escull Cristóbal Martell com a lletrat ja sap el que es fa i el que paga. Aquest prestigiós advocat no és especialista en Dret penal, com molts es pensen, sinó en processal. Se les sap totes perevitar que els seus clients siguin jutjats injustament, cosa que no garanteix que ho siguin justament. Una de les seves estratègies habituals de defensa és la teoria de la fruita podrida de l’arbre podrit. Ve a dir que qualsevol prova obtinguda amb males arts anul·la tota la seva capacitat probatòria. És el que li van fer a Baltasar Garzón en el 'cas Gürtel', eliminar del sumari les sucoses gravacions de les conxorxes dels acusats amb els seus lletrats perquè no van ser obtingudes amb autorització judicial. AGarzón, a més, li va costar la inhabilitació professional. És curiós que un sistema sigui garantista fins al punt que mitja Generalitat valenciana segueixi habilitada quan els hem sentit delinquir de pròpia mà.
El 'mètode Martell' evita situacions compromeses com les de la infanta Cristina. Anul·lar les proves per defectes de forma evita que un jutge com Castro et faci seure al banc dels acusats i sigui el fiscal qui hagi de treure les castanyes del foc a la defensa. En el cas dels Pujol, el primer que va intentar Martell va ser anul·lar la misteriosa captura de pantalla de la banca andorrana que va activar la fase judicial de l’escàndol. No ho va aconseguir perquè l’Estat va estar atent i va posar el principat en el punt de mira dels mateixos Estats Units fins que els jutges van beneir l’aixecament del secret bancari. Però Martell se les sap totes. I ara ha localitzat un parell de 'pen drives' en què les clavegueres de l’Estat van guardar la merda dels Pujol obtinguda pels nois de Método 3 a petició de les altes esferes del PP i de la Moncloa. De manera que, si Martell se surt amb la seva, totes les peripècies de què ha donat testimoni la inefable Victoria Álvarez seran fruita podrida d’un arbre podrit, i així pot acabar amb la causa contra la família. Aquí si que tenim una tercera via perquè les coses de Catalunya tornin al seu lloc: l’Estat –per acció o per omissió– tapant la merda dels Pujol. Com en el segle passat.