divendres, 17 de març de 2017

El país dels tresorers bojos

Periodista

No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també pot haver-hi remuntada


La nova roda de molí que ens volen fer empassar és que vivim al país dels tresorers bojos. Que als partits polítics la gent és més o menys seriosa però els tresorers han perdut el cap. I que, a sobre, ells són els grans protagonistes ocults de totes les coses.
Obrin bé la boca i altres orificis perquè la roda és ampla. La tesi és que encara que els tresorers bojos no es presentin a les eleccions són els que realment decideixen i manen. Que en un món de verges Maria, castos Josep, honrats treballadors, empresaris abraçats a la cultura de l’esforç, banquers desinteressats, periodistes amb principis i polítics abnegats, ells concentren la maldat absoluta. Són els que enganyen, roben, defrauden, i els que decideixen lliurement a qui s’adjudiquen els concursos de treballs públics que paguem entre tots.
Els líders que donen la cara per ells, així com els presidents i secretaris generals dels partits, els ministres i consellers, no poden fer res davant els tresorers cobdiciosos. Són també, pel que sembla, víctimes dels seus abusos i els de la secta dels tresorers s’enriqueixen mentre els altres empobreixen. Extorsionen, acumulen, transfereixen, evadeixen i afavoreixen que els seus còmplices celebrin els casaments de les seves filles al Palau de la Música repartint la factura entre els sogres i gent entre la qual n’hi ha molts que no poden convidar a ningú quan es casen les seves, i a sobre guanyin diners amb el convit.
¿Ens ho empassem? Mariano Rajoy i Artur Mas confien que sí. L’estranya parella deu considerar que aquest país a més de ser el dels tresorers bojos és el dels ciutadans imbècils. El primer ha arribat a dalt de tot –els que li cremen encens prediquen que és el líder de la UE amb més recorregut– parapetat darrere una treballada imatge de tontet, insípid i sense ambicions. El segon, una cosa així com el vuitè fill i sobretot hereu de Jordi Pujol, menys caut, en alguna ocasió en lloc de dir que tal cosa o tal altra no s’ha fet ha tingut la cura d’afirmar que això no es podrà demostrar.
Saber-ho, tots ho sabem. Ara falta que es demostri. No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també hi pot haver remuntada.

La gran paradoxa

En els casos de corrupció els grans delinqüents solen deixar poques proves materials. Els rebuts són de donacions i no de suborns, per exemple. Hi ha una gran paradoxa: l’Estat de dret i la presumpció d’innocència juguen a favor dels fanfarrons del pòquer, i els que lluiten de veritat contra els corruptes solen ser –ells sí– defensors de cor de l’Estat de dret i la presumpció d’innocència.
Així estem en el judici del Palau.