dissabte, 25 de març de 2017

El perillós encant de les primàries

Periodista

La fórmula funciona millor als EUA, on els partits tenen estructures més laxes que a Europa


A Espanya, l’única de les grans democràcies europees on les cúpules partidàries tenen un poder omnímode per la inexistència del diputat de districte –que entre les seves funcions té la de connectar les direccions amb el carrer–, és natural que qualsevol intent de democratitzar els partits sigui ben rebut.
Després de la derrota socialista davant Aznar del 1996, Joaquín Almunia va recórrer a les primàries internes per insuflar ànims al partit. Les primàries les va guanyar Josep Borrell i es va generar un gran entusiasme, tot que l’experiment va acabar malament: majoria absoluta d’Aznar el 2000.
L’intent va ser meritori i el PSOE va quedar com l’únic partit que va intentar obrir-se a una participació més gran. Però van ser primàries tancades, només per a militants, molt diferents de les nord-americanes, en què pot votar molta més gent. La translació més seriosa de les primàries obertes a Europa la va fer el Partit Socialista francès el 2007, després del gran fracàs de Lionel Jospin, que el 2002 no va aconseguir passar a la segona volta. Nou assaig de primàries després d’un fracàs. Ségolène Royal, l’elegida, va perdre davant de Sarkozy, però el PS les va repetir el 2012 iFrançois Hollande les va guanyar i va aconseguir la presidència de la República.
L’impacte va ser tal que la dreta francesa també va decidir apostar per les primàries en les presidencials del 2017. Però les coses s’han torçat. Les primàries de la dreta les va guanyar –per sorpresa–François Fillon contra Sarkozy Alain Juppé, però desprésFillon ha quedat devaluat per la seva inclinació a la cleptomania, i la dreta –a l’estar investit en primàries– no ha pogut substituir-lo. Les primàries socialistes les ha guanyat Benoît Hamon, un candidat de l’ala esquerra que va quart en les enquestes i al qual Manuel Valls,l’ex primer ministre i aspirant perdedor, es nega a recolzar perquè diu que les diferències polítiques són insalvables.
És probable així que els dos contendents de la segona volta –la nacionalista Marine Le Pen i el centrista europeista Macron– no només no siguin d’un dels dos grans partits, sinó que no hauran sortit d’unes primàries. Una dada a reflexionar.

L'ELECCIÓ DE PEDRO SÁNCHEZ

Tornem a Espanya. Després de les derrotes del PSOE el 2011 i les europees del 2014, Rubalcaba va dimitir. I per elegir secretari general es va recórrer a les primàries. Però, atenció, no a unes primàries per a candidat a president –el més lògic– sinó per a cap del partit. Així s’obria un gran interrogant: ¿què passaria si el secretari general sortit de primàries es trobés després amb un candidat a president elegit pel mateix sistema? Va ser una decisió una mica manicomial, adoptada enmig d’una crisi existencial i proposada per Eduardo Madina. Però l’elegit va ser Pedro Sánchez, que va aconseguir ser també candidat a president. El que segueix és recent. Una part rellevant de la cúpula socialista va acabar apartant Sánchez –per rivalitats internes i diferències polítiques– i el PSOE està avui amb una gestora i a l’espera d’unes primàries diferides. Sense garanties que no reprodueixin la guerra intestina que va conduir a l’espectacle del comitè federal de l’1 d’octubre, que va acabar sent un gran èxit televisiu.
La conclusió és que les primàries ajuden a obrir els partits però que no han de ser santificades. Funcionen bé als EUA, on els partits tenen estructures molt laxes i on el guanyador es converteix automàticament en líder del partit. Fan que la política sigui menys tributària dels aparells, tot i que sense elles Trump no hauria sigut mai el candidat republicà. Però són més complicades a Europa, on el candidat elegit ha de coexistir amb un aparell partidari potent. I en el cas del PSOE el disbarat és monumental, ja que comporta dues primàries: per a secretari general i per a candidat a president. En sobra una i la crisi actual ve, en part, d’aquí. Alguns –i alguna– no van aguantar que Sánchez fos les dues coses.
El PSOE té un plus, ha sigut l’únic que ha apostat per primàries. Però si porten a la paràlisi, o al fracàs, els electors preferiran partits més convencionals. Les primàries, com els antibiòtics, s’han de saber administrar. I per obrir els partits a la societat seria més rellevant el diputat de districte. Però en això ni el PSOE, ni Podem, ni el PP, ni els nacionalistes, hi estan disposats. El PSC de Miquel Iceta, i Ciutadans, han apuntat tímidament en aquesta direcció. Però és més còmode manar sobre diputats-funcionaris de llista que sobre diputats de circumscripció, que no necessiten ser tan obedients.