dissabte, 11 de març de 2017

El PSOE necessita una cal·ligrafia d'entesa

Periodista

Reeditar la guerra a mort entre Sánchez i Susana portaria el partit a la irrellevància


Han transcorregut quatre mesos de legislatura. El Govern governa en minoria. L’oposició, dividida, mana al Congrés, però el mes de febrer ha sigut un mes de vacances parlamentàries i s’haurà de veure si aconsegueix portar a la realitat alguna iniciativa legislativa.
 
I el mapa polític, tant segons l’enquesta del CIS de gener com la d’EL PERIÓDICO de diumenge, ha canviat poc. El que és greu és que, amb el possible xoc de trens a Catalunya de teló de fons i passats els congressos tranquils de PP i de C’s i el més mogut de Podem, el clima polític no millora. El 74,5% dels enquestats per aquest diari qualifiquen la situació política de dolenta o molt dolenta enfront del 72,8% de fa un any.
 
Ara el que és rellevant són les primàries i el congrés del PSOE. El president de la gestora, Javier Fernández, ha dit una cosa molt assenyada: que l’Estat de benestar és l’escullera de totes les crisis (alleuja la caiguda de l’economia), i el patrimoni dels que no tenen patrimoni. Com mantenir l’Estat del benestar –per a això és clau el creixement de l’economia i per tant dels ingressos fiscals– hauria de ser doncs el punt de partida del debat socialista.
 
El perill és que el congrés no se centri en aquest ambiciós i gens fàcil objectiu, sinó que revisqui l’horrible espectacle de l’octubre passat. Sembla que per a Pedro Sánchez el que és essencial és subratllar l’esquerranisme mentre que la candidata oficialista ni explica cap programa, excepte que li agrada guanyar, ni ha confirmat que es presenti, ni si ho vol compatibilitzar amb la presidència d’Andalusia. Seria trist que el PSOE reedités una guerra de líders emmascarada en acusacions mútues de podemitzar el partit o de «situar-se en terra de ningú». Hi ha un tercer candidat, Patxi López, el més ben valorat en l’enquesta, que fuig de la polarització però que també abunda en tòpics. I una batalla a tres pot acabar amb un secretari general elegit amb menys del 50% dels vots.
 
Si el PSOE no surt del seu bucle, no podrà ser l’eix en un futur Govern progressista (suposant que Podem ho vulgui), ni tampoc defensar polítiques més socials en coexistència amb un Govern del PP, el partit al qual –agradi o no– els espanyols han donat més vots en dues eleccions consecutives.
 
El problema del PSOE no és estar una mica més a l’esquerra o al centre. És una cosa no gaire substancial a la zona euro, en la disciplina de la qual estem i de la qual ningú (ni el grec Alexis Tsipras) proposa sortir.

En canvi, la tasca és reforçar la Unió Europea davant del fantasma del populisme nacionalisme que recorre Europa. El futur no està tant a negociar agònicament amb Irene Montero al sud dels Pirineus, sinó a aconseguir complicitats amb l’alemany Martin Schultz iEmmanuel Macrón (si hi ha seny a França) per inflexionar la política econòmica i pressupostària de Brussel·les.
 
No és temps de batalles entre susanistes i sanchistes, que serien més estúpides que les de prietistes i caballeristes de la Segona República. Ara fa falta escriure amb cal·ligrafia d’entesa.