divendres, 3 de març de 2017

LA DEMOCRÀCIA IMPERFECTA

Divendres passat, Alejandro Cao de Benós, el autoanomenat ambaixador de Corea del Nord a Espanya i president de l’Associació d’Amics del Poble de Corea del Nord, va fer una xerrada a Amposta organitzada per l’agrupació local del Partit dels Comunistes del Poble de Catalunya.
Segons una amiga que va assistir a l’acte, la xerrada va estar molt bé i, amb un to molt moderat i didàctic, el ponent va parlar de les bondats del règim nordcoreà.  
Li vaig dir a la meva amiga que no m’identificava gens amb un règim on la presidència era hereditària i on el president ordenava executar a aquells que li podien fer ombra.

-No ens entendrem... –va ser la resposta de la meva amiga-.

-Per què no –li vaig dir- Jo tinc una ment molt oberta i estic disposat a entendre-ho tot. Però no me diràs tu que Corea del Nord no és una dictadura... Del proletariat si vols... Però una dictadura...

-I no és bo saber que des de que naixes fins a que mors tens totes les teves necessitats cobertes? –va ser la seva resposta-.

-Evidentment, com a Cuba... Però a canvi de què? De la llibertat...? –li vaig remarcar-.

Ho vam deixar aquí.

Sempre s’ha dit que la democràcia és la forma de govern menys dolenta... Amb això està quasi tot dit, ja que, implícitament s’accepta de que no és perfecta. Podria ser-ho de no ser per molts polítics que l’acaben prostituint i corrompent. La veritat és que no conec cap país que es consideri democràtic que no tingui grans llacunes.
Les mal anomenades dictadures del proletariat (potser la darrera va ser la d’Albània) no són tal, ja que existeix una classe governant a qui dóna suport l’exèrcit (de vegades la identificació entre el govern i l’exèrcit és tan gran que es pot arribar a confondre) i l classe treballadora que sí, pot tenir totes les seves necessitats cobertes (sanitat, ensenyament, oci i cultura, transport...), però que no disposa de la llibertat necessària a l’hora d’expressar les seves idees o accedir a Internet.
La qüestió està en l’estat del benestar. Els ciutadans (paraula que es va començar a utilitzar durant la Revolució Francesa) haurien de poder gaudir de tots els serveis necessaris a cost zero. Però després arriben els interessos particulars que utilitzant els polítics que governen, reben unes concessions que acaben beneficiant a les dues parts: ensenyament concertat,  sanitat concertada, transport privat...
La història està plena d’exemples de serveis públics i fins i tot empreses públiques que han estat privatitzades amb el perjudici que aquest fet acaba causant al ciutadà o usuari.
Un dels serveis més bàsics que ha passat de ser gestionat per les administracions públiques a ser-ho per les empreses privades, és el subministrament d’aigua. Tret de reductes molt menuts on l’empresa privada no tindria pràcticament benefici, la gestió de l’aigua sol estar en mans privades, tot i que darrerament alguns ajuntament ho estan revertint per a tornar-ne a tenir el control.    
Hem pogut comprovar que la venda d’empreses públiques (ENHER, ENDESA, Iberia, Red Eléctrica Española, CAMPSA, SEAT, Telefònica, Tabacalera...) s’han fet indistintament amb governs socialistes o populars, per a que després, algunes d’aquestes companyies, en agraïment, col·loquessin als seus consells d’administració alguns dels membres dels diferents governs que van intervenir en les privatitzacions. Són les anomenades portes giratòries.
Acabant amb aquestes pràctiques, la democràcia recuperaria part del prestigi perdut, però no la faria perfecta, ja que encara quedarien molts altres temes que solucionar: monarquia, justícia, corrupció...
Somiar, com pensar, és de franc... Al menys fins que algun polític sé li pugui ocórrer crear un impost que ho gravi. No vull cridar al mal temps...