diumenge, 12 de març de 2017

Repensar Europa

Expresident del Parlament Europeu

Aviat celebrarem els 60 anys del Tractat de Roma, que va crear la Comunitat Econòmica Europea, i els 25 del de Maas­tricht que va crear l’euro. Però l’entusiasme europeista és escàs. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, anuncia que no demanarà un altre mandat. El brexit reflecteix un malestar creixent respecte a les polítiques que provenen de Brussel·les. Els electors, sobretot els dels països més afectats per la crisi, recolzen noves formacions polítiques que proposen solucions radicals i culpen la UE dels seus mals.
  Els conflictes a les nostres fronteres han produït onades d’immigrants a les quals la UE no ha sabut donar una resposta coherent. I amb Trump, Europa està cada vegada més sola. En paraules de Merkel, el seu destí està entre les seves mans. I aquest destí dependrà crucialment del resultat de les pròximes eleccions a França i a Alemanya. Si en els dos països guanyen liders europeistes la UE pot rellançar-se. Si no és així, el projecte es desintegrarà.
  El que ha passat a Alemanya amb Martin Schultz com a nou candidat de l’SPD mostra que la socialdemocràcia, a pesar de tots els seus problemes, no està condemnada a la desaparició ni a la marginalitat. La seva figura, com a expresident del Parlament Europeu, ha comptat molt en una espectacular remuntada de gairebé 10 punts en la intenció de vot. Però les personalitats no ho són tot. Schultz s’ha passat la vida política a Brussel·les i sobre ell no pesa l’herència de Schroeder ni el desgast de l’SPD per la seva coalició amb Merkel. I com que l’economia va millor, el discurs redistributiu socialdemòcrata és més creïble i atractiu.
Schultz també pot evitar que se l’identifiqui amb les polítiques d’austeritat a l’alemanya. En els moments de la màxima impopularitat d’aquelles polítiques l’he presentat a Espanya, com a «alemany, però l’altre alemany». El seu europeisme és més profund que el de Merkel. Amb ell seria més fàcil que Alemanya entengués que l’economia europea necessita unes polítiques fiscals més flexibles i coordinades.
  Però amb qualsevol d’ells el projecte europeu no corre perill. I la convocatòria a Berlín per al 6 de març d’una inèdita reunió a quatre –Alemanya, França, Espanya i Itàlia– mostra la voluntat d’avançar en l’Europa a dues velocitats.
  El problema és França. Es dona per fet que el duel final serà entre Le Pen i Macron. Sobretot després que el líder centrista Bayrou hagi anunciat la seva retirada en suport de Macron. Tot al contrari de Melenchon, el dirigent del partit més semblant al nostre Podem, que s’ha negat a pactar amb el candidat socialista Hamon, repetint la divisió de l’esquerra que acaba donant el poder a la dreta. Hamon ha aconseguit pactar amb una de les fraccions dels verds, però no és suficient. I com que el líder verd-i-roig històric Daniel Cohn-Bendit també recolza Macron, aquest pot comptar amb una part del moviment ecologista que mai abans havia tingut un candidat centrista.
  Però pot ser que tampoc aquests suports siguin suficients. ¿Podria guanyar Le Pen? Fins fa poc la hipòtesi semblava absurda, però avui el desconcert és tan gran que es comença a témer per la reacció d’una part de l’electorat confrontat a una elecció ben diferent de la que va tenir lloc entre Le Pen pare i Chirac. Si l’esquerra no es mobilitza, com a mal menor, en favor de la incògnita que representa Macron, Le Pen pot superar el 40%. I, si guanyés, el projecte europeu simplement s’hauria acabat. I si així fos, canviar l’euro per un franc devaluat amb fuga de capitals, augment dels tipus d’interès i de la inflació seria tremendament perjudicial per a les capes més modestes de la població.
Per evitar el replegament nacionalista Europa urgentment s’ha de repensar al voltant d’una UE en cercles concèntrics. El primer amb els països de l’euro que acceptin noves transferències de sobirania per construir una unió fiscal, social i política. Un segon amb els que no se sentin encara preparats per entrar en aquesta unió política. I el tercer, per als que tan sols desitgin acords de lliure canvi. El primer, però no l’únic, seria el Regne Unit.
  ¿Tot molt complicat? Sens dubte. Però l’actual statu quo és insostenible. O alguns avancen cap a una integració més profunda, o el conjunt es desintegrarà. Però faria falta que la UE apliqués ja polítiques que facin que els seus ciutadans la sentin com a més pròpia i legitima. Com ho han reclamat en polítiques migratòries els manifestants de Barcelona.