dissabte, 18 de març de 2017

SEPARATS PER 40 ANYS

Entre el 4 d’octubre de 1976 i 14 d’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Allí estava aquell històric 15-J quan els espanyols van anar a votar per primera vegada en moltes dècades per a elegir els que havien de ser els nostres representants per al Congrés i el Senat. Tenia 19 anys... Però no podia votar perquè en aquell temps la majoria d’edat era als 21...
Com bé podeu suposar, estàvem tota la setmana fora de casa. Ens hostatjàvem a la pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, baix mateix de la Farola i el parc Ribalta.
Treballava per a l’empresa BRYCSA de Barcelona que estava construint un col·legi internat per a la Diputació de Castelló a la partida de la Penyeta Rocha (o Roja, com es diu ara)
Hi anava amb l’encarregat de l’obra i el seu fill gran. Com que la família era originària de la Ràpita, els caps de setmana es quedaven allí, ja que ells vivien a Cornellà.

L’encarregat (de qui no tinc ganes d’anomenar-lo pel seu nom) era molt aficionat als joc: quinieles i loteria nacional. En aquell temps no hi havia molta cosa més. Recordo que comprava totes les setmanes al menys 10 dècims de loteria (un de cada terminació) Puc assegurar que la meitat del que guanyava ho acabava invertint en joc. Una vegada, un dels dècims que portava va sortit premiat en unes 300.000 pessetes de l’època (uns 1.800€) Per a celebrar-ho va decidir invitar-nos a la Tasca del Puerto del barri mariner del Grau.
Sempre he recordat aquell sopar. No exactament el que ens van servir, però tot el sopar va ser a base de racions, com per exemple cloïsses a la marinera. Quan ja havíem acabat, el cambrer ens va preguntar si ens apetia moixarra al forn. Davant del silencia generalitzat, sense deixar-me opinar, el cap de l’obra va dir que ell i jo si que la provaríem. I així va ser. De postres vaig menjar maduixes amb nata. Mai abans les havia provat i no cal ni dir-ho que les vaig trobar exquisides. Però anar fins a Castelló i a sobre a gastar-te una bona quantitat de diners, com comprendreu, no es pot fer sovint...  

Tant és així que he trigat 40 anys en trobar el moment per a repetir aquella experiència. Durant tot aquest temps he tingut grans experiències gastronòmiques que m’han fet gaudir del que menjava. De vegades marisc, d’altres carn o fins i tot peix (tot i que no sóc massa de peix) Però era el record d’aquella primera vegada el que sempre ha perdurat a la meva memòria.
Després d’anys, vaig aconseguir uns diners extra que me va fer arribar el Sr. Google gràcies a aquells lectors del meu blog la Via Augusta quecliqueu sobre la publicitat que tinc al final de l’entrada més recent. Gràcies això vaig poder convidar a la meva dona a la Tasca del Puerto. Després vam d’haver de trobar un dia per a poder anar-hi. Finalment els vam establir: seria el dia 4 de març. Tal com s’ha de fer amb aquests casos, vaig trucar un parell de dies abans per a encarregar taula.

El dia previst i sobre l’hora que havia reservat, entravem per la porta principal del restaurant. 40 anys abans s’entrava per la porta que dóna carrer Churruca, però ara està inhabilitada.
Només creuar la porta ja ens van atendre amb una gran amabilitat i, després de comprovar la reserva, ràpidament ens van acompanyar a la taula. Tot i que rem 2 ens van posar a una taula per a 4.

-Sempre tenim un mirament per aquells que ens truquen primer...

Són detalls que s’agraeixen (i no va ser l'únic)El metre (un dels propietaris juntament amb la seva mare) no va trigar en atendre’ns.  

-Bon dia i gràcies per haver vingut...

No recordo cap altre lloc on m’haguessin agraït la visita només arribar.

Ens vam decantar pel menú degustació que consta de 8 a 10 plats. Al final van ser 8, tots a compartir excepte l’últim, un crep de marisc. Ràpidament ens van preguntar si ens agradava tot, ja que ens servirien peix i marisc cru o érem al·lèrgics a alguna cosa.
Per a beure vaig dubtar entre dos vins de la zona. El metre (que fa les funcions de sommelier) me va aconsellar el Clotàs Monastrell 2011. 

-És un vi excel·lent- ens va dir-. Surt a la guia Akatavino amb una puntuació de 93


La veritat és que estava molt bo. Ens va agradar molt.
De tot el dinar, la part més fluixa van ser els postres. Els que vam menjar estaven bons, però es pot superar fàcilment. Si no tenen algú especialitzat en postres, l’haurien de tenir. Un exemple. Els postres que fa Josep al restaurant de la Tancada són exquisits, tan amb el sabor, com en la textura, com a l’hora de presentar-los.
Per acabar només diré una cosa: No trigarem 40 anys en tornar... No sé quan ho farem, però el que puc assegurar-vos és que si tenim l’ocasió, tornarem a la Tasca del Puerto del Grau de Castelló.   



Aquí estava la pensió Zaragoza.