dimarts, 28 de març de 2017

SI SUSANA GUANYA... EL SOCIALISME PERD

Foto: Agencia EFE.
El concepte socialisme és massa ampli com per a que algú el vulgui monopolitzar. Socialisme és la ideologia dels Comuns i socialisme també és l’ideari de les CUP.
M’agradaria pensar que socialisme també és la doctrina del PSOE, tot i que cada vegada el color roig que l’identifica està més descolorit, tirant a socialdemocràcia... I ja sabeu que penso de la socialdemocràcia... Què no és ni chicha ni limoná...
La imatge de la Presidenta d’Andalusia Susana Díaz envoltada per la vella guàrdia del PSOE, impressiona. Però no per a bé, sinó per a mal... Veure allí seguts a Felipe, Guerra i fins i tot a Zapatero no suposen cap bon presagi per al futur d’Espanya. Ja sé que alguns dels meus lectors pensareu: I a mi que m’importa Espanya? Bé, permeteu-me que parli amb clau espanyola, tot respectant els vostres sentiments.
Quantes vegades no hauré criticat a Felipe, Guerra, Zapatero i fins i tot a Rubalcaba, que també hi era present, juntament amb Ximo Puig i d’altres barons territorials. I la representació del PSC estava encapçalada per la Chacón i Balmon, l'alcalde de Corenella... O sigui, la part més espanyolista del partit...
Diuen avui els diaris que Susana Díaz, diumenge va exhibir poder, però també (i aquí li dono la raó a Pedro Sánchez) va exhibir passat. Al PSOE actual li passa com a l’Església Catòlica: Va endarrerida respecte als seus fidels.
De Vergara a eldiario.es.

És veritat que els govern de Felipe González van suposar modernitzar el país i donar un pas ferm cap el seu desenvolupament. Però també va tenir contradiccions i episodis foscos, sobre alguns dels quals ens vam assabentar passats els anys. L’aureola de ser un gran president la anat perdent per demèrits propis al pas dels anys. Felipe, com el PSOE, s’ha anat devaluant poc a poc fins a ser una ombra patètica dels seus inicis. Durant els primers anys de govern me vaig declarar un felipista convençut. En canvi ja fa molt de temps que penso que el millor servei que hauria pogut fer Felipe González hauria segut marxar i deixar-nos tranquils.  
Alfonso Guerra va caminar de la ma de Felipe González des de ben jove. Eren com el Yin i el Yang: Diferents, però a la vegada complementaris.  Durant molts anys vaig dir que si me proposaven passar tot un dia amb un personatge, hauria triat Alfonso. El trobava culte, enginyós, divertit... M’agradava escolar-lo i aprendre. Però com li va passar a Felipe, també li va arribar el seu declivi.
Zapatero, en contra dels que diuen seus detractors (que són molts), va tenir una primera legislatura molt brillant on va complir bona part dels seus compromisos electorals: retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, equiparació de determinats drets dels homosexuals als de la resta de ciutadans, protecció a les persones dependents, etc. Però a la seva segona legislatura, la va cagar (perdoneu-me l’expressió, però és així mateix): No va voler reconèixer que estàvem entrant a un període de crisi econòmica i, quan des d’Europa li van ordenar, va aplicar les primeres mesures per a mitigar l’efecte. Per a entendre’ns: Les primeres retallades de sous als treballadors públics. Tal com he dit moltes vegades, Zapatero hauria hagut de dimitir abans d’aplicar-les.
Rubalcaba va ser, molt possiblement un pedaç d’emergència. Tenia acumulada una gran experiència fruit dels seus pas per diversos ministeris, tant en Felipe com amb Zapatero. Però l’oposició ho va tenir molt fàcil: I com és què això no ho vàreu fer quan governàveu? Tota l’eloqüència verbal de la que havia fet gala durant anys, de cop es va esvair deixant-lo sovint sense paraules.
Pedro Sánchez va heretat un PSOE molt deteriorat i per tant, remuntar la situació era missió impossible. L’aparició de nous partits tampoc van ajudar a que pogués reflotar una nau que s’enfonsava a eleccions rere eleccions. El gran error del PSOE ha estat no refundar-se i començar de zero. En lloc d’això l’aparell del partit ha optat per jugar-se-la a una carta: Susana Díaz. No és estrany que els darrers dies, les xarxes socials s’hagin mofat tot el que han volgut de l’acte que va entronar a la lideressa andalusa.  
Si el futur d’Espanya passa per pactar amb el PP per a contenir Catalunya, significa que es té molt poca amplitud de mires... Per tant, quan se parla de futur, cal pensar més bé en un futur imperfecte, tal com ho ha estat el seu passat.