dimarts, 25 d’abril de 2017

El doble abisme del PDECat

Periodista

Una por latent sobrevola la nova CDC: la possibilitat que s'articuli una majoria d'esquerres i sobiranista entre ERC i els comuns


La política catalana s’ha encallat aquesta Setmana Santa en aigües turbulentes. La filtració de les declaracions del número 2 del PDeCat, David Bonvehí, en les quals deia que la nova Convergència podria presentar un candidat autonomista si el procés acabava «en desastre», han fet esclatar una pugna latent a Junts pel Sí. ERC i Convergència es miren de reüll des de fa mesos, en un joc del gat i la rata en què tothom desconfia i ningú vol quedar com el responsable que el referèndum esdevingui irrealitzable davant la pressió judicial de l’Estat.
En un context de debilitat electoral i acorralada per l’esclat de casos de corrupció, el PDeCAT té davant seu un doble abisme: d’una banda, no es pot desdir ja de bon començament dels seus compromisos sobiranistes en el marc del procés. Més encara si això suposa aventurar-se a unes eleccions autonòmiques en què les enquestes auguren una desfeta segura. D’altra banda, tirar endavant el referèndum contra vent i marea implica exposar una gran part dels seus lideratges potencials a inhabilitacions pràcticament segures. Uns riscos judicials que al PDeCAT no tothom està disposat a assumir.
En el si del govern, la responsabilitat de tirar endavant el referèndum recau sobre Oriol Junqueras i ERC. Mentre el PDeCAT no faci marxa enrere, els republicans no tenen cap altra alternativa que no sigui apostar fort i fins al final per portar-lo a terme. Però ERC tampoc està disposada que el seu líder s’immoli en solitari, encara més quan existeix la sospita que no tothom a la nova CDC té el tremp de Carles Puigdemont i està disposat a anar a totes. La conselleria d’Interior, bàsica per a la realització del referèndum, recau en un home que representa la CDC de tota la vida, Jordi Jané. En aquest context cal entendre la proposta del diputat Gabriel Rufián que siguin tots els diputats del grup parlamentari de Junts pel Sí els que signin el decret de convocatòria.

Un escenari possible

En el fons, però, el que sobrevola la nova Convergència és la por latent que unes eleccions, amb o sense referèndum, suposin l’emergència d’una nova majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya. Una majoria en la qual el PSC ja no jugaria un paper determinant, sinó que seria encapçalada per ERC i els Comuns, amb el possible suport parlamentari extern de la CUP. L’emergència d’aquesta majoria d’esquerres i sobiranista, que podria posar al centre del debat públic tant la qüestió del dret a decidir com l’articulació de polítiques socials i de regeneració democràtica, no és a hores d’ara un escenari de ciència ficció.
La possibilitat que aquesta aliança s’arribés a articular causa suor freda al PDeCAT i al seu entorn intel·lectual. D’aquí la força amb què els diferents altaveus afins a la dreta sobiranista l’han començat a blasmar. L’únic que podria evitar aquest escenari amb total seguretat seria la reedició de l’artefacte electoral anomenat Junts pel Sí. L’eslògan de la coalició d’ERC i CDC, però, era «el vot de la teva vida». En singular.