dijous, 20 d’abril del 2017

ERDOGAN, UN PRESIDENT TOTALITARI

Con segurament sabreu, el passat cap de setmana es va celebrar a Turquia un referèndum per a fer una reforma constitucional que atorgaria més poder a l’actual president Recep Tayyip Erdogan.
La primera cosa que t’estranya és que només calgui el 50% més un dels vots escrutats per a poder portar a cap la reforma, quan aquí a Espanya per exemple, sé necessita una majoria de 2/3 parts de la Càmera Baixa i crec que només en determinats casos es duria a terme una consulta.
Com va dir una vegada un (no recordo qui) els referèndums els carrega el dimoni, ja que els resultats dels mateixos són sovint imprevisibles y poden tenir conseqüències inesperades.
Als països tercermundistes (i Turquia des del meu punt de vista ho és en molts de sentits) la població és més fàcilment manipulable. Una campanya sobre el referèndum on només s’explica les bondats (per anomenar-les d’alguna manera) de votar sí  i que no es doni als partidaris del no cap possibilitat de fer arribar el seu missatge és una indecència.  
Desgraciadament, a la història hi ha hagut molts líders polítics que han arribat al lloc polític més alt dels seus país i que després s’hi ha mantingut a base de fer tota mena de argúcies (legals o no)
¿O és què, amic meu, tu no has sospitat mai que el suposat intent de cop d’estat contra Erdogan de fa un any aproximadament, no se’l va inventar ell mateix? Va aprofitar l’ocasió per a depurar a tots aquells que considerava els seus enemics potencials. I no només polítics, sinó també militars, periodistes, professors universitaris, metges, etc. Una mica més i es queda sol... Bé, sol, sol, tampoc, que qualsevol dictador sempre té algú qui li rigui les gràcies. És el que es coneix vulgarment com a palmeros.  
De Ferreres al Periódico.
A un país, tot i vestit de democràcia, però que en realitat és un país presidencialista com Turquia, que només guanyi el  per un estretíssim marge (va obtenir una mica més del 51%) és molt sospitós. Segurament també ho hauria segut si hagués guanyat per més del 90%.
És un marge massa estret que dóna peu a pensar que es va maniobrar per a que Erdogan no perdés la consulta que li havia de donar plens poders i permetre perpetuar-se en el temps. De fet, els observadors internacionals van posar en dubte la netedat del referèndum perquè hi van veure irregularitats. Fins i tot sembla que algú va gravar com es posaven paperetes dintre de l’urna el dia anterior de la votació. Sembla ser que aquestes paperetes anaven sense la corresponent validació (segell), però a l’hora del recompte no es va tenir en compte aquesta anomalia i es van donar com a vots vàlids.
Durant la dictadura franquista també hi havia eleccions (Espanya era una democràcia orgànica: família, municipi i sindicats) En una d’aquestes eleccions s’havia de votar una reforma la Llei de Referèndum Nacional, una de les 7 Lleis Orgàniques (una mena de Constitució) La votació es va celebrar el  20-04-1967 i, no cal ni dir-ho, el  va guanyar sobradament amb més d’un 90%. De fet hi va haver pobles com Ulldecona que el sí va superar el 100%. Com pot ser això? Molt fàcil. Segons me va explicar el fill d’un dels qui aquell dia van formalitzar les meses electorals, en un moment de la jornada s’hi va presentar l’alcalde Ramon Forcadell acompanyat d’una comitiva de palmeros.   
   
-Què...? Com van les votacions? –Els hi va preguntar-.

 -Bé... Bé...

Llavors va treure un grapat de paperetes de la butxaca de l’americana i tot tirant-les dintre de l’urna, va exclamar:

-Ara encara anirà millor...

Tots van riure.