dilluns, 17 d’abril de 2017

ICETA NO ME REPRESENTA

De Faro a Diari de Tarragona. 
Segons el digital del Triangle, Iceta va fer aquestes declaracions durant el Comitè Federal del PSOE a Madrid... Potser pensant que, al fer-les allí, tindrien poca transcendència aquí.
A Iceta li reconec moltes virtuts: Posar-se davant del PSC quan semblava que ningú s’hi volia posar, el seu discurs quasi sempre assenyat, la seva temprança...  Però també li reconec defectes, com no voler fer un pas al costat i deixar que fos la Núria Parlón qui conduís el partit en aquests moments transcendentals o la seva poca catalanitat si ho comparem amb alguns dels seus antecessors al càrrec.
Una vegada més vull recordar que el PSOE i el PSC són dos partits diferents. Tots dos tenen els seus propis estatus i òrgans de direcció propis. Però també vull recordar que, precisament, arran del ‘no’ dels diputats del PSC A Rajoy, les relacions entre tots dos partits es van deteriorar considerablement fins el punt de que alguns membres del PSOE demanessin revisar els acords subscrits entre totes dues formacions i, fins i tot, apartar els dirigents del PSC (un d’ells era la Carme Chacón) del Comitè Federal del PSOE. Altres veus van recuperar la vella idea de crear una federació socialista a Catalunya depenent directament de Madrid.
Després de la submissió d’Iceta al PSOE i, al menys que els afiliats li posem remei, el PSC s’ha convertit, de facto, en una federació més i, per tant, la ja de per sí poca autonomia que tenia, l’acabarà perdent.
Com a militant del PSC he tingut que escoltar moltes vegades retrets sobre aquesta dependència. Molt lluny queda quan en anunciar els resultats electorals després d’unes legislatives, anunciaven: PSOE-PSC... tants diputats. N’hi havia qui me recordava que en les dues primeres legislatures (la de 1977-1979 i la de 1979-1982), el PSC va tenir grup propi al Congrés dels diputats i, per tant, veu pròpia. Va ser precisament amb la majoria absoluta de l’any 1982 que va propiciar l’arribada al govern dels socialistes, quan es va decidir eliminar el grup parlamentari. A l’oposició, hi havia dues veus crítiques amb el govern de Suárez... Al govern, per a què? –van haver de pensar-. El problema és que aquell grup parlamentari mai més s’ha recuperat i, per tant, el PSE ha estat sempre supeditat a les directrius del PSOE.
No tenir grup parlamentari suposa, per exemple, no poder votar en conseqüència quan s’ha debatut una mesura que ha perjudicat Catalunya respecte a d’altres comunitats espanyoles. Com per exemple quan es va debatre per on havia d’anar el corredor ferroviari del Mediterrani, l’anulació del judici de Companys, la transferència sobre poder celebrar referèndums, etc.  
No tenir veu pròpia al Congrés és con estar mancat de personalitat... I no crec que aquells que s’autoanomenen els nostres representants siguin així... O sí? Perquè sí és així, de sobte acabo d’entendre moltes coses: perquè uns fan carrera política que, com les piles de Duracell, dura i dura i d’altres ni tan sols han tingut l’oportunitat de demostrar la seva vàlua política.
Imagineu-vos per un moment el panorama que se’ns apropa: Susana Díaz reina de tots els socialistes espanyols... I quan dic espanyols, també incloc, per suposat els catalans, ja que el PSC serà com un gosset fidel que farà tot allò que li manin de Madrid i, a sobre, els hi lleparà la ma...
Tornant a l’accident... Qui trobeu que n’ha sortir-ne pitjor parat: Iceta, els socialistes catalans o Rajoy?
Des del meu punt de vista, qui té totes les de perdre són una gran part dels ciutadans de Catalunya que han perdut el que ha estat, tradicionalment, el referent d’esquerres a Catalunya.