dissabte, 22 d’abril del 2017

L'estratègia de l'efígie

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

A veure quina cara farà Rajoy si ERC guanya a Catalunya


Dues certeses emergeixen inqüestionables en la primera Setmana Santa d’aquesta incerta nova era de la postveritat. La primera acredita que el president dels Estats Units, Donald Trump, sembla fermament decidit a provar totes les armes amb noms xulos del seu arsenal i, de passada, amortitzar fins a l’últim dòlar del seu promès augment de la despesa militar. La segona estableix que, si un vol reunir-se amb un grup de polítics a Espanya per parlar de política, convé assegurar-se abans que els seus mòbils estan damunt de la taula, a la vista i apagats, perquè si no et grava algun adversari ho farà un soci o un company de partit.
Al Govern espanyol li encanta que l’ambaixada nord-americana recordi al món com mola una Espanya forta i unida, es filtra que a l’antiga Convergència dubten entre autonomisme, independentisme o enrajolar fins al sostre, el Govern de Junts pel Sí va camí d’acabar convertit en el Govern de Junts Perquè Sí i fins i tot Jimmy Carter fa la cobra. El madrilenyocentrisme que acostuma a monopolitzar l’anàlisi política a Espanya s’ha afanyat a diagnosticar el final del procés i a anotar-lo com un nou èxit de la infal·lible estratègia de l’efígie de Mariano Rajoy: estar-se quiet i no tocar res que ja ho trencaran tot ells. Així va guanyar diverses eleccions, així es desfà dels seus rivals polítics, així va fer entrar en crisi l’oposició per la corrupció, així recuperarà Gibraltar i així arreglarà això de Catalunya, proclamen mentre engrandeixen la seva llegenda.
Podria ser. Les habilitats de Rajoy sempre resulten superiors a les que anticipen els seus adversaris, i ho descobreixen massa tard. Però també podria ser que els moviments registrats a Catalunya tinguin poc a veure amb les classes accelerades de Dret Constitucional impartides per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la dringadissa de les monedes d’or a les buides bosses del Ministeri de Foment o les inhabilitacions a terminis de la Justícia del Rei i que, lluny d’indicar el final de res, anunciïn l’inici d’una etapa diferent.
La coalició que governa Catalunya ja no dona per més. L’espai nacionalista està a tocar d’una mutació generacional. Ni la vella Convergència, ni el nou Partit Democràtic han pogut resistir l’avanç d’Oriol Junqueras i Esquerra Republicana de Catalunya, convertida de facto en la força dominant del nacionalisme i en ruta imparable cap al seu oligopoli electoral.
El president Puigdemont i el seu partit necessiten portar al límit l’estratègia unilateral per intentar sobreviure lligant el seu destí al futur del candidat Oriol Junqueras; necessiten arrossegar-lo amb ells.
Esquerra i Junqueras en tenen prou d’evitar aquests corrents perillosos i esperar uns comicis que semblen cridats a deixar en la inanició els seus competidors per l’espai nacionalista mentre la converteixen, de lluny, en la primera força política de Catalunya; potser fins i tot en l’única capaç de conformar un govern estable.
A veure quina cara fa l’efígie per gestionar un escenari en què el temps no ho arreglarà tot, només ho podrirà més.