divendres, 21 d’abril de 2017

¿Pel mal camí?

Periodista

El més greu de la crisi del PSOE no és el procés que va desembocar en la caiguda de Sánchez, sinó que segueix igual


Una última enquesta diu que el PSOE, encara que recupera una mica la intenció de vot, és el partit que més ha decebut els espanyols (el 71%) i els seus electors (el 62%). No m'estranya. Passats sis mesos d'aquell vergonyós comitè federal en què Pedro Sánchez va acabar dimitint, el PSOE segueix immers en les guerres que hi van emergir.
Fa anys el PSOE va utilitzar en una campanya l'eslògan 'Pel bon camí', que em va semblar conformista, una mica clerical. Acabo de llegir el llibre de Jordi Sevilla 'Vetos, pinzas y errores: ¿por qué no fue posible un Gobierno del cambio?', que descriu bé -encara que amb discreció- el que va passar el 2016, i tinc la sensació que el PSOE corre el risc (sent constructiu) d'estimbar-se pel mal camí: fugir d'analitzar a fons les causes de la derrota del 2011, no superar les guerres tribals intestines, i no posar al dia el programa socialdemòcrata després de la crisi i la globalització, fenomen que potser només Trump Pablo Iglesias consideren reversible.

"COP D'ESTAT 'CHUSQUERO"

L'octubre va ser el final de la guerra que els barons del PSOE encapçalats per Susana Díaz -que tendeixen a creure's amos del partit- van emprendre, abans de les eleccions del 2015, contra Pedro Sánchez, el primer secretari general votat en primàries. I al final -a més de Zapatero- van tenir el suport actiu de Rubalcaba Felipe González, temorosos que Sánchez apostés per unes noves eleccions. Però el mètode utilitzat -Josep Borrell el va qualificar de "cop d'Estat 'chusquero"- va ser lamentable, i el remei, desproporcionat. Es podia pensar que l'opció menys dolenta era no impedir la investidura de Rajoy, però hauria sigut suficient, més coherent i hauria dividit menys el partit (i aquest amb el PSC) que el PSOE hi hagués seguit votant en contra i hagués 'arreglat' l'abstenció d'un reduït grup de voluntaris per evitar unes terceres eleccions. Llevat, és clar, que es busqués (com va passar) forçar la dimissió deSánchez com a diputat creient que així quedaria destruït (com no ha passat).

L'absència d'alternativa raonable al Govern de Rajoy no només perjudica l'esquerra,sinó que deteriora el prestigi d'Espanya com a país sòlid

Però Sánchez tampoc va calibrar bé. Després del veto de Podem i el resultat del juny només hi havia tres escenaris. Un, anar fins al precipici i al final fer comRajoy però a la inversa: col·locar Rivera Iglesiasdavant l'opció de permetre la investidura socialista o afrontar noves eleccions. Era arriscat, perquè podia no funcionar, no garantia la futura governabilitat i hauria exigit unitat i coherència -inexistents- entre els dirigents socialistes. Dos, permetre d'alguna manera la investidura de Rajoy. El PSOE ho podia fer amb la veu i el cap alt perquè era Podem qui, unint els seus vots als del PP -no ho oblidem-, havia impedit un Govern de canvi. Tres, anar a noves eleccions, cosa que a part de molt aventurista podia incrementar l'avantatge del PP.

SÁNCHEZ, TANCAT EN SI MATEIX

El llibre de Sevilla deixa clar que Sánchez va dubtar, que es va tancar progressivament en si mateix (molts dels seus de llavors no el recolzen ara), i que al final va voler ser reelegit en primàries i anar a noves eleccions. Aspirava així a mantenir el seu lideratge perquè sabia que, si permetia la investidura de Rajoy, els barons l'enderrocarien per perdedor i dretanós al congrés posterior.
El més greu no és tant el que va passar com que avui seguim igual. La gestora ha fet bé dues coses. Una, ajudar a la governabilitat aprovant el sostre de despesa a canvi d'apujar el salari mínim un 8%. Dues, el missatge de Javier Fernández, que, enllaçant els èxits històrics amb l'incert futur, ha afirmat que l'objectiu socialista ha de ser "mantenir l'Estat del benestar, que és el patrimoni dels que no tenen patrimoni".

PATXI LÓPEZ, EL TERCER

Però Fernández només és provisional, i Susana Díaz i Pedro Sánchez s'acusen de filopodemisme o d'encobert dretanisme. Amb l'aparició d'un tercer, Patxi López, amb sentit comú però limitat ímpetu. De com assegurar el creixement per mantenir, o adaptar, l'Estat del benestar -el gran repte de la socialdemocràcia-, res de res. És una tonteria culpar Pedro Sánchez -que va aguantar i va saber despertar esperances- dels mals resultats. Però Sánchezs'equivoca al no veure que, en un marc de quatre partits, l'oposició frontal al PP, si és el més votat, ja no és suficient si no pots oferir un Govern alternatiu solvent.
Si les primàries i el congrés no ho arreglen, ens trobarem amb un PSOE dividit i desorientat. Seria dolent, perquè l'absència d'alternativa raonable al Govern de Rajoy no només perjudica l'esquerra, sinó que deteriora el prestigi d'Espanya com a país sòlid.