dilluns, 17 d’abril de 2017

Tarradellas i la unitat

Metge i exconseller de Sanitat.

La solució ideal per canviar la legalitat passa per sumar a Catalunya totes les voluntats possibles


Comparteixo quasi totes les reflexions del vicepresident Oriol Junqueras contingudes en l’article publicat el 24 de març a EL PERIÓDICO Tarradellas i la legitimitat. Fa un ajustat relat històric de la seva figura, evoca encertadament diverses consideracions sobre la legitimitat i la legalitat del seu retorn en el marc de la incipient Transició, examina detingudament el relleu de la seva figura, convertida conscientment per ell mateix en suprapartidària (els que el vàrem tractar sabem fins a quin punt ignorava la seva antiga ERC), pondera meticulosament el caràcter rupturista del restabliment de la Generalitat, filla de la legalitat republicana i la influència que això representà en l’elaboració de la Constitució del 1978. Tot està molt ben resumit, i és així com en línies generals va succeir.
Ara bé, del seu magnífic relat ha desaparegut el que, segons la meva opinió, resulta més rellevant, en termes polítics, de tota la trajectòria política del president Tarradellas. Em refereixo a la seva insistència en les polítiques d’unitat per reconstruir Catalunya després de la glaciació franquista. Unitat, per cert, que totes les forces del moment (i molt especialment el PSUC) havien convertit en palanca i talismà per remoure l’opressió de la dictadura i les preteses inèrcies del primer continuisme. En efecte, l’Assemblea de Catalunya (versió original), totes les forces polítiques, i tots els independents que hi eren representats, reclamaven i exercien cada dia la unitat política per remoure i tombar el dinosaure del postfranquisme. Unitat que es va mantenir, amb els seus inevitables alts i baixos, en tot el complex i sinuós procés de la triangular negociació entre l’assemblea de parlamentaris, Suárez i Tarradellas. Unitat que es va plasmar en un Govern de concentració nacional, integrat per consellers de tot l’arc parlamentari. Aquesta mateixa unitat i compromís de tots els partits en un mateix govern va condicionar, i no pas poc, com s’ha dit i reconegut, l’esperit i l’articulat de la Constitució.
¿Com explicar si no la consecució i assumpció de traspassos de competències per a la Generalitat restablerta abans de la vigència de l’Estatut de 1979? Unitat, finalment, que va permetre primer una elaboració consensuada d’aquell Estatut, després d’una discussió pacífica a les Corts, i el que és més important encara, la seva ratificació en referèndum amb un grau de consens, acceptació i participació que no es sobrer recordar que no ha estat superat fins ara per cap altra norma, excepte la Constitució.
Per això mateix em sorprenc veient com el gran objectiu de l’actual majoria parlamentaria, la independència de Catalunya, s’allunya cada cop més de la desitjable unitat. En canvi, a la llum de l’experiència històrica, la voluntat i la necessitat de sumar com més voluntats possibles ha estat sempre la política més exitosa en els avenços que s’han produït fins ara, tant en la recuperació d’identitat nacional com d’autogovern per a Catalunya. La situació avui és ben paradoxal: un gran i il·lusionant objectiu social i nacional, un Parlament dividit, una opinió pública –encara que sotmesa a constants canvis en els fulls de ruta– mobilitzada i combativa com mai, i per sobre de tot, una muralla d’immobilisme espanyolista amagat darrere de la legalitat vigent per no parlar de política amb majúscules.
Aquest és, molt resumidament, l’estat de la qüestió. Ara bé, encarar la reformulació de les relacions Catalunya-Espanya, sigui quin sigui l’objectiu, sense aplegar ni unir, primer la força del petit David contra el gran Goliat, sembla una empresa gegantina. La il·lusió de molts catalans està en joc i caldria fer-ho molt bé políticament per no defraudar-los. No cauré ara en la fàcil ucronia de trobar una recepta tarradellista a una situació tan complexa i nova. Però sí que ve a tomb recordar com definia Tarradellas els polítics que, segons la seva opinió, confiaven més en les seves pròpies paraules que en la complexitat dels fets. Amb un somriure burleta els anomenava sorneguerament «venedors de safrà».
La complexitatdels fets d’avui és molt gran. Les forces en presència semblen irreductibles en les seves posicions: referèndum versus legalitat, legalitat versus referèndum. Eludir la topada és imprescindible, ja que crec que en política les jugades a una sola carta, o més ben dit, a la carta més alta, mai solen acabar bé. La solució ideal passaria per assegurar abans de la topada la quantitat suficient de força i unitat a Catalunya que fos capaç de promoure el canvi de la legalitat tant a Espanya com a Catalunya. Ja sé que és més fàcil de dir que de fer. Però, ¿és que ha estat mai fàcil fer política en una nació sense Estat més dinàmica i emprenedora que la nació que ostenta l’Estat que ens inclou?