dissabte, 1 d’abril de 2017

Tic-tac, tic-tac

Periodista

A Catalunya estem a l'espera que passi alguna cosa, però ningú sap què. És una mala situació. No ajuda gens a portar aquesta espera que la majoria dels ciutadans tinguin la impressió que els governants de Junts pel Sí, que dirigeixen el procés, tampoc saben amb gaire precisió què estan esperant.
Però sembla que ells esperen alguna cosa. A mi em va semblar, per exemple, que quan Artur Mas pujava solemnement les escales del carrer cap a la sala del tribunal que l'havia de jutjar va fer una significativa ullada cap enrere. Potser volia veure si la mitja Catalunya que evidentment no el vol s'havia sumat a última hora a la manifestació organitzada per protestar contra el processament de qui també era el seu expresident. Peròaquesta mitja Catalunya no va arribar.
Aquella mirada té unes altres lectures. Un psicòleg em va explicar la seva: Mas escodrinyava subliminalment per veure si a última hora es retallava per fi a l'Arc del Triomf la silueta de la policia armada a cavall, aquells llegendaris grisos malparits del franquisme, disposats a exhibir violència gratuïta contra els protestants pacífics. Tampoc van arribar. Rajoy és més llest del que sembla: no sap governar amb equitat però sap guanyar. Si els grisos haguessin fet acte de presència sí que estaríem dient que allà va passar alguna cosa. Però no: només es va jutjar una desobediència tècnica. Jo continuo donant-li voltes a aquesta desobediència. Tinc la convicció que Mas, Homs i companyia no volien obeir sinó desobeir sense incórrer tècnicament en delicte. Ningú solvent m'ho desmenteix.

CRONÒMETRE DIABÒLIC

Esperem. ¿Què passarà? Junts pel Sí va tenir la imprudència de posar en marxa aquest cronòmetre diabòlic de la independència gratis i sense problemes en 18 mesos. Després va tenir la cura de relaxar la seva promesa: no tenen per què ser exactament 18 mesos, no té per què ser exactament arribar a la independència (sinó «portar Catalunya a les portes de la independència», que no és el mateix), i es dóna per descomptat que vingui el que vingui, fins i tot si és la continuïtat, no serà ni gratis ni sense problemes. Però això ara semblen detalls secundaris. I el tic-tac continua en marxa.
S'intenten coses per forçar que passin coses, com aquesta proposta de Puigdemont de fer una conferència al Senat (parlar i que l'escoltin) encara que rebutgi un debat (que parlin tots). Però ni amb conferència ni amb debat canviaria res. Han de passar altres coses però no ens les anuncien. Seguirem atentament les mirades d'Artur Mas. ¿Què espera que passi? Perquè ni l'altra mitja Catalunya sembla disposada a moure ni un 3% les seves postures contra el que representa, ni la policia armada sembla preparar-se per substituir els jutges.