dijous, 13 d’abril de 2017

Tres notes sobre els Pressupostos

Periodista

Montoro ja s'ha polit el 54% abans d'elaborar els comptes del 2017


Ja es coneixen els Pressupostos i sorgeixen tot tipus de crítiques. Algunes correctes, però altres inadmissibles perquè ho volen tot: apujar la despesa social, més inversió pública i abaixar els impostos. Ignoren una cosa elemental: que per a un nivell d’ingressos –difícil d’augmentar a curt–, quan estires la manta de la despesa cap a una banda, forçosament despulles les altres. Telegrafiaré tres notes –no partidistes– que indiquen que, malgrat que l’economia creix i es crea ocupació, seguim en una situació molt delicada.
UNA. De cada 100 euros que l’Estat recapta o demana prestats, el 54% ja el té gastat. Solo pot usar –i amb no gaire llibertat– el 46% restant. En efecte, la despesa en pensions creix el 3,1%, per l’augment del nombre de pensionistes, tot i que la pensió individual pugi només el 0,25%. Són ni més ni menys que 139.600 milions, el 40% del total.
Ningú voldrà que l’Estat retalli per aquí. Tampoc es poden deixar de pagar els 32.171 milions d’interessos pel deute acumulat (dèficits anteriors) perquè necessitem seguir demanant diners als mercats. Així es gasta un altre 9% del total. I l’assegurança de desocupació –només la dreta més recalcitrant vol eliminar-la– pujarà a 18.000 milions, un 5% de la despesa. El 54% del Pressupost ja està, doncs, consumit. Cal entendre llavors el pobre Montoro. Afronta una equació infernal perquè la despesa en pensions i en pagament del deute (ara els tipus d’interès són molt baixos) només poden augmentar.
DOS. Encara que els ingressos pressupostaris pujaran el 7% perquè el PIB torna a créixer (no passa el mateix amb les cotitzacions socials), la despesa total ha de baixar per reduir el dèficit del 4,3% del PIB del 2016 al 3,1% el 2017. Per complir amb Brussel·les i perquè no segueixin pujant els interessos del deute.
Conclusió: s’han d’usar les estisores. Però no amb el 54% ja consumit, ni amb els sous dels funcionaris (pugen l’1%), ni en la despesa social (després d’anys de retallades), ni per impedir lleugers i raonables augments en educació i investigació. Llavors... les estisores ataquen amb força la inversió pública, que cau un 21% respecte al que es va pressupostar (no realitzar) el 2016. La inversió en infraestructures es redueix a 7.540 milions quan abans de la crisi va ser de 24.000. ¿És raonable o és una solució avui i un problema demà?
I així, malgrat el que Rajoy va prometre a Barcelona i malgrat que la inversió a Catalunya puja del 10,7% al 13,4% del total, en valors absoluts baixa un 2,6%. Menys que al País Basc (15%) o Galícia (32%) o Andalusia (37%) però baixa. La inversió només puja a Canàries perquè els Pressupostos depenen del vot de dos diputats illencs de partits diferents.
TRES. Els comptes millorarien pujant una mica algun impost per gastar una mica més. O per no castigar el cine amb l’IVA. I hi havia acord amb Brussel·les d’un nou tribut a les begudes ensucrades que perjudiquen la salut. Però en aquest punt Ciutadans ha preferit el dogma –cap impost més– que modernitzar el país. ¡Caram amb la nova política!